La memòria que no s'esborra
per sort,
més difícil d'esborrar que la d'un mòbil
Trobo indecent que els tres nens que dimarts es van colar en l'entrenament del Barça fossin obligats a esborrar dels mòbils les fotografies que es van fer amb els jugadors, algunes fetes pels mateixos futbolistes, gustosos de la inesperada visita. La mare d'un dels nanos fins i tot es va haver de desfer de més de 500 imatges que res tenien a veure amb el futbol, segons explicava el menut en entrevista a El Club de la Mitjanit de Catalunya Ràdio. Una ridícula represàlia del cos de seguretat un cop escampat que uns marrecs havien burlat el dispositiu “infranquejable” que aïlla les figures blaugrana com si de nines de porcellana es tractés, amb la diferència que cap nina faria ús de les xarxes socials per deixar entreveure l'interior de la vitrina. Quina paradoxa que en plena expansió d'imatges que trenquen murs impenetrables, les del Periscope de Piqué o les instantànies postpartit que els jugadors difonen des del vestidor, les fotos a perseguir siguin les de tota la vida: uns nens amb els seus ídols, per més que hi hagin accedit via malifeta. Però que no s'amoïnin els tres trapelles. Van perdre les fotos, però queda l'anècdota. I aquesta bé podria estar entre les 800 històries de la història que l'historiador Manuel Tomás, responsable del Centre de Documentació del Barça, i el periodista Frederic Porta acaben de publicar en el volum Barça inèdit. Atenció a aquest llibre que, disfressat de successió d'anècdotes, desemmascara passatges fins ara desconeguts, alguns dels quals obliguen a revisar el relat d'episodis “tancats” amb versions “oficials” que, de tan arreglades, poc tenen a veure amb el que guarden els arxius del club. Ara la intrahistòria parla per reviure somriures i malastrucs, però sobretot per aportar llum natural a històries ombrejades segons convenia. Afortunadament i gràcies a qui rebusca en el passat per reescriure'l amb rigor, la memòria de la història és encara avui una mica més difícil d'esborrar que la d'un mòbil.