Yusra Mardini i la seva germana gran Sarah estaven en un bot inflable amb altres refugiats siris fent el perillós viatge entre Turquia i Grècia fa uns mesos, quan va començar a entrar aigua. La majoria dels que hi anaven no sabien nedar. Les dues germanes i tres bons nedadors més van saltar a l'aigua i durant tres hores van guiar el bot fins a l'illa de Lesbos. Més tard, van arribar a Alemanya i una organització benèfica les va posar en contacte amb el club de Berlín Spandau 04.

Yusra és especialista en papallona, s'entrena per arribar als Jocs de Rio. Raheleh Asemani és una practicant de taekwondo iraniana. Va sortir el 2012 del seu país per raons que no ha rebel·lat. Viu i treballa a Bèlgica i s'entrena amb l'equip nacional. Lluitant sota la bandera de la federació mundial va aconseguir a Istanbul la classificació per a Rio. Popole Misenga i Yolande Makiba van fugir del Congo fa tres anys i van demanar asil al Brasil durant el mundial de judo del 2013. Des de llavors, s'entrenen amb la federació brasilera. “Hem vist massa guerra i massa mort.”

Són només quatre exemples d'un grup de 43 homes i dones desplaçats pels conflictes dels seus països d'origen i que opten a formar part de l'equip olímpic dels refugiats. Un català, Pere Miró –director general adjunt del Comitè Olímpic Internacional– ha donat forma al projecte. El COI ha establert un fons de 2 milions de dòlars. La majoria són procedents de l'Àfrica central i occidental. El major nombre d'atletes olímpics potencials prové del camp de refugiats de Kakuma, al nord-est de Kenya, on s'acumulen 180.000 persones. Els que siguin seleccionats i passin el tall viuran a la vila olímpica amb els altres equips. El COI els subministrarà els uniformes de l'equip, entrenadors i oficials tècnics. Només entre cinc i set podran complir el seu somni. És només un gest en la immensitat del drama i la necessitat. Un gest de l'esport per a l'esperança. No n'hi ha prou. En falten molts més.