Fal­ten encara nou jor­na­des perquè s'acabi la lliga, però em fa l'efecte que una gran majo­ria dels afi­ci­o­nats de l'Espa­nyol ja tenen ganes que s'acabi. Volen asso­lir la per­manència al més aviat pos­si­ble i girar full. Fer creu i rat­lla, obli­dar tot el que ha pas­sat al camp aquest any i començar a pen­sar en la tem­po­rada que ve. Ja sé que les tem­po­ra­des sem­pre duren, si fa o no fa, el mateix, però depe­nent de la marxa de l'equip, de la dinàmica que porta i del con­seqüent estat emo­ci­o­nal dels segui­dors, aques­tes es fan més cur­tes o més llar­gues. Tinc la sen­sació que per a molts peri­qui­tos aquesta no hi ha manera que arribi al final.

És curiós, però, que una de les tem­po­ra­des més enso­pi­des de l'Espa­nyol en l'aspecte espor­tiu dels dar­rers anys coin­ci­deixi amb un dels moments ins­ti­tu­ci­o­nals més impor­tants i cru­ci­als de tota la seva història. Els afi­ci­o­nats veuen amb il·lusió i espe­rança l'arri­bada dels nous pro­pi­e­ta­ris, que tenen la intenció –així ho han dit diver­ses vega­des– de fer créixer el club en tots els sen­tits. Però a la vegada són cons­ci­ents que pri­mer cal aca­bar bé aquest curs, allu­nyar-se del tot del des­cens al més de pressa que es pugui i començar a cons­truir un nou pro­jecte espor­tiu.

Amb un entre­na­dor con­vençut de com i per on ha de pas­sar el futur equip, amb les idees clares, evi­tant al màxim els can­vis de rumb i amb una plan­ti­lla que a curt i mitjà ter­mini es pugui millo­rar per aspi­rar a cotes més altes.

I és que són massa anys de resig­nació i penúries. Són massa tem­po­ra­des de viure en terra de ningú. De sobre­viure com es pot, que no és fàcil. D'arri­bar a final de mes sense poder fer més plans. Con­di­ci­o­nats per la situ­ació econòmica, amb poques aspi­ra­ci­ons espor­ti­ves, sense refe­rents al camp i amb els pocs que hi ha hagut mar­xant de l'enti­tat al cap de poques tem­po­ra­des per neces­si­tat de fer caixa.

Sí, ara toca pri­mer de tot aca­bar aquesta lliga de la millor manera pos­si­ble, sense més ensurts, cer­ti­fi­cant la per­manència i començar a pen­sar en un futur més pro­me­te­dor, objec­tiu que m'atre­veixo a dir que no hau­ria de ser gaire difícil d'acon­se­guir.