La frase que William Jefferson Clinton va llençar contra George Herbert Walker Bush durant la campanya per a la presidència dels EUA del 1992 per donar a entendre que el motor del món era l'economia i que qui no se n'adonava era un estúpid, It's the economy, stupid! (ideada per l'estrateg James Carville, avui reputat professor de ciències polítiques i reconegut comentarista esportiu), a hores d'ara es gira en contra tant dels qui se la van creure com dels qui van entomar-la.

Un cop d'ull als 18.622.214 “m'agrada” que Gerard Piqué té al Facebook, o als 12.100.000 seguidors del seu compte de Twitter, o als 7.600.000 fans que el segueixen per Instagram, fa caure a prop del ridícul els números en les mateixes xarxes de les principals capçaleres dels nostres mitjans de comunicació de masses. Per no fer-ne sang, en cito unes quantes de barrejades que no li arriben ni a la sola de les sabates: ni El Punt Avui, ni l'Ara, ni La Vanguàrdia, ni El Periódico, ni El Mundo, ni El País, ni Le Monde, ni The Times, ni The Guardian, ni The Frankfurter Allgemeine Zeitung ni The Wall Street Journal i ni tan solament el més seguit de tots aquests al Facebook, el The New York Times, que amb 10.907.492 “likes” és el que se li acosta més, no poden competir amb la tirada del jugador del Barça. Només el Twitter d'aquest darrer diari supera l'embranzida d'un transmissor que, si de debò l'economia fos el motor del món, aquella que es comptabilitza amb els impactes emocionals ens demostraria d'una vegada per totes que ens hem begut l'enteniment i ens n'anem tots plegats a fer punyetes.

Si mesurem l'impacte dels missatges de Piqué a preu d'anunci publicitari, a preu per segon d'audiència, no hi haurà sabó capaç de netejar-nos de la porqueria amb què ja es freguen les mans els esportistes i els nous filòsofs o youtubers que ens condueixen estúpidament de cap cap a la paret del desastre.