Una senyora eliminatòria
És humà, lícit i lògic, i no és pecat haver desitjat el Wolfsburg, aquest simpàtic equip alemany que amb tot el mereixement del món s'ha ficat als quarts de final de la Champions sense que els inexperts en futbol internacional en coneguem ni un sol jugador. Mentida. Conec el seu defensa central brasiler Dante, que va jugar al Bayer de Munic i és internacional. El somriure per sota el nas d'Emilio Butragueño el delatava. La ventafocs va ser per al Real Madrid, que en els últims anys no es pot queixar de les boles calentes ni de les fredes. Al Barça no li va tocar el Bayern de Munic de Pep Guardiola ni el Real Madrid, els rivals més delicats, però l'enfrontament contra l'Atlético de Madrid té sempre un alt grau de dificultat. I més jugant la tornada a fora de casa. Els colchoneros, a més, van ser els darrers que van eliminar els blaugrana a Europa i li van pispar la darrera lliga, tot en l'etapa del polo verd de Tata Martino. El Barça, però, ara és un altre Barça. Té més fons d'armari –sobretot amb Arda Turan, Aleix Vidal, Sergi Roberto i Rafinha, que ja s'ha reincorporat al grup–, té més estratègia, pressiona cent mil vegades millor que abans, té un contraatac mortífer, Neymar s'ha afermat com un dels millors jugadors del planeta i Luis Suárez és el davanter centre somiat per l'afició durant molts anys, encara que el soci de tota la vida l'ha criticat, el critica i el criticarà quan falli un gol –llei de vida del soci i també del davanter centre–. Tot plegat, amb la millor versió del déu Messi, que ha deixat enrere els problemes estomacals i els vòmits que el van martiritzar precisament en l'etapa de Martino i passa un moment de joc dolç que li permet esprémer les seves pròpies virtuts i fer jugar la resta amb una visió perifèrica que millora amb el pas dels anys. Messi allargarà la seva carrera fins que en tingui ganes. Hi ha motius, per tant, per a l'optimisme. I seria una fal·làcia no dir amb la veu ben alta que el Barça és el favorit en l'eliminatòria i també que és el favorit per ser campió no només perquè és el campió, sinó perquè està fent una temporada fantàstica. Això no treu que l'Atlético de Madrid no sigui un rival duríssim i ben organitzat que porta el futbol físic al límit i que té al davant jugadors com Griezmann i Fernando Torres capaços de decidir una eliminatòria. A Simeone cada any li prenen peces bàsiques i cada any ressorgeix fitxant amb criteri i transmetent al seu equip els valors del sacrifici col·lectiu. Màxim perseguidor del Barça en la lliga i un altre cop a quarts en la Champions, al tècnic argentí li haurien de fer un monument. Doncs això, que encara que segurament molta gent preferiria veure al Camp Nou un equip d'una altra lliga per allò de les cares noves, l'eliminatòria contra els madrilenys és una senyora eliminatòria i pagarà la pena veure els dos partits. També ho és el duel entre el PSG i el City. El Benfica-Bayern de Munic sembla més fluixeta i de l'altra ja ni me'n recordo.