Embut
L'any que el Milan de Sacchi va començar a forjar la seva llegenda europea destruint 5 a 0 la quinta del buitre –el primer, d'Ancelotti–, Cruyff va guanyar la recopa, de manera que, el curs següent, al Barça li va tocar enfrontar-se amb el ja totpoderós Milan en la supercopa d'Europa. La memòria ja se sap que sempre distorsiona, però jo recordo que en la prèvia d'aquell duel, aquella afició poruga i victimista que llavors era la culerada, el que esperava, més que no pas fer el sorpasso, era mantenir el tipus. Forjat en una inacabable nissaga de derrotes, l'entorn culer somiava un triomf més que no pas l'esperava. I el Barça va aguantar el tipus: empat a un al Camp Nou i derrota per la mínima a Itàlia. Va ser una derrota poc dolorosa, per normal. Cosa d'arronsar les espatlles i l'endemà, poder replicar a qualsevol merengue que a nosaltres no ens havien pintat una mà a la cara.
La quinta encara guanyaria la cinquena lliga i el Milan, el segon títol europeu seguit abans que el Barça de Cruyff trobés Stòitxkov, desbanqués els del buitre, aixequés l'orelluda i ens convencés que ara sí, ja érem els millors. Ens vam convèncer també, il·lusos, que mai cap altre Barça podria superar aquell, però van arribar Messi, i Guardiola i la resta, i van superar aquell equip i tots els altres. I vam tornar a creure que érem davant una encarnació insuperable del Barça. Però l'any passat hi va tornar a haver triplet, i ja tornem a parlar de l'estratosfera com si fos el balcó de casa.
L'Arsenal és ara com aquell Barça que es conformava a mantenir el tipus. L'Arsenal i la resta. Ara, aquest Barça mutat, que sense perdre la identitat ha sabut passar del joc sense davanters a esprémer el que pot ser el millor front d'atac que ha desfilat pel Vell Continent des de les legions de Juli Cèsar, avança amb pas de gegant i provocant terrabastalls cap a l'objectiu de repetir orelluda per primer cop des d'aquell Milan que ho va fer quan la copa d'Europa no era encara la molt més escarpada lliga de campions. Ahir, li va tocar l'os que és sempre l'Atlético des que el va agafar aquell vell caçador furtiu de la zona ampla ara reciclat en tècnic irreprotxable. I com que al Madrid, en canvi, li va tocar un (presumpte) sparring de pa sucat amb oli, com és habitual, va tornar el rum-rum de la sort sospitosa i les comparacions entre els rivals que li han caigut els últims anys a Europa i la selecció de (presumptes) pedres a la sabata que li han anat tocant al Barça.
No val la pena dedicar-hi gaire temps ni saliva, perquè la Champions és un embut i acabaràs trobant-te l'os. Que ho diguin al mateix Madrid, al qual sovint no acaba servint de gaire aquest rosari de rivals de sèrie Z. El Barça fa tant de temps que ho té assumidíssim com temps fa que són els seus rivals els que somien la victòria més que no pas l'esperen. El Madrid, en canvi, fa temps que l'únic que espera és que soni la flauta. O més aviat que torni a sonar, com ja va fer en aquell minut 94 de fa dos anys a Lisboa.