El segon el tenim a 9 punts, que en són molts. La lliga està sentenciada i la Champions, el gran objectiu de la temporada, és ara la prioritat absoluta. No concebo unes hipotètiques semifinals amb la penya dels germans Padrós, el Bayern... i nosaltres a caseta amargats i frustrats. La derrota no és una opció.

El mateix dia de la pantomima del sorteig, el diari francès L'Équipe deixava clares les seves preferències: “Cette fois tout sauf le Barça.” És a dir, que al PSG li toqués qualsevol menys nosaltres. L'Atlético de Madrid va ser l'equip menys afavorit divendres passat. Aquesta és la primera conclusió. Si tot va com ha d'anar, als colchoneros els queden dos partits en la màxima competició europea. Però alerta, per superar-los necessitem fer tots els possibles per poder disposar dels titulars, i en bona forma. Intel·ligència.

El gran perill el provoca un agent extern que pot acabar sent determinant: la immunda plaga del que en diem virus FIFA. En el moment més inoportú s'aturen les competicions i et prenen pràcticament tots els jugadors de la plantilla, als quals els canviaran els entrenaments, els hàbits i les rutines. Si cal se'ls emportaran a l'altra punta del globus, els faran jugar un parell de partits i després te'ls tornaran rebentats físicament en el millor dels casos; lesionats, en el pitjor. Fins que els clubs no es quadrin d'una punyetera vegada, contra aquest abús només ens queda el consol de resar i/o creuar els dits. Una vergonya!

I entre la tornada dels jugadors de les convocatòries amb la roja, l'albiceleste, la celeste, la canarinha... fastigoses en tots els casos i el transcendental partit d'anada de la Champions al Camp Nou, hem de disputar el clàssic contra el Madrid, al qual se l'ha de guanyar sempre, això és dogma de fe barcelonista i jo sóc el primer a respectar-lo. Però només tres dies després és indispensable obtenir un bon resultat contra l'Atlético per afrontar adequadament la nostra presència inexcusable a les semifinals de la màxima competició europea.

Hi posem una mica de sentit comú? Messi, Suárez i Neymar aterraran a Barcelona després d'haver creuat l'Atlàntic, amb les seqüeles d'haver jugat dos partits (dues batalles) de classificació per al mundial amb les seves seleccions. Sense temps gairebé ni per entrenar-se jugaran contra el Madrid i, tres dies després, voldrem que estiguin amb la frescor i el to físic adequat indispensable per marcar les diferències contra els pupils d'El Cholo Simeone, en un partit en què l'exigència física serà màxima. Això s'ho pot creure algú? Jo no.

Per als partits transcendentals com els de l'Atlético en la Champions, el Barça disposa de set jugadors molt necessaris (per no dir directament imprescindibles) perquè l'equip funcioni com una computadora. Són els nostres set samurais d'Akira Kurosawa o els set magnífics de John Sturges (la versió en clau de western de la primera): Piqué, Busquets, Iniesta, Rakitic, Suárez, Neymar i el 10 nostre senyor. Confio cegament en el criteri de Luis Enrique i el seu staff. Però jo, contra el Madrid, amb aquests set –i també hi afegeixo Mascherano– ho tindria claríssim: a descansar i recuperar forces!

Seria imperdonable comprometre un objectiu tan important com és aspirar a guanyar la segona Champions consecutiva per un lamentable error en el càlcul del risc.