Fa uns dies, els més agosarats volien el Madrid en els quarts de final de la lliga de campions, per rematar-lo o, com va dir a TV3 en els prolegòmens del sorteig de divendres passat Amador Bernabeu, l'avi de Piqué, per liquidar-lo com més aviat millor. Hi havia qui incitava a l'aposta de nou-ric sobre quants gols li caurien al Madrid el dia 2 al temple culer, i n'hi havia que es preguntaven si Luis Enrique, suposadament amb la lliga ja decidida, hauria d'afrontar el partit contra els blancs amb moltes rotacions per reservar gent per a coses importants, com els quarts de la Champions.

El campió sempre acostuma a ser el Barça, sobretot a l'hora de donar alè al Madrid quan el té collat i ben collat i a punt per, com deia Bernabeu, liquidar-lo sense contemplacions en el següent clàssic.

Ves que l'ensopegada a Vilareal no hagi anat bé per rebaixar una mica l'eufòria i els fums, per recuperar emocionalment tothom i afrontar el clàssic com cal, és a dir, com un partit en què l'equip s'hi juga tot i més. Un matx en què la victòria no es posa a subhasta.

Donar aire al Madrid quan sembla que, agonitzant, està a punt de perdre el pols és una màxima dels culers. Però la història ens recorda repetidament que si hi ha un equip amb capacitat de ressorgir de les cendres i que té més vides que un gat és el Madrid.

No crec que s'hagi de témer per la lliga, encara que aquesta sentència té les seves reserves perquè tot s'ha de jugar, però seria bo no permetre més festes al Madrid en clau d'anar reduint la distància quan encara hi ha 24 punts en disputa.

Luis Enrique diu que, amb les seves dades a la mà, el Barça està millor físicament que l'any passat per aquestes dates, i que acabarà encara millor que el curs passat. Això crec que ens queda força palès quan juga a l'estadi, encara que sovint faci la sensació que més d'un va caminant. Però aquesta idea ens costa força de veure-la a fora amb certa assiduïtat.

Ara que hi ha la dèria de recordar i comparar tant –i aprofitar per treure rellevància al que va aconseguir Josep Guardiola amb el Barça–, estaria bé recordar que, a més de moure la pilota com la movia aquell equip, sovint feia la sensació que liquidaria els rivals ja en la primera part i els deixaria sense respiració en la segona. Ho vam veure molt sovint llavors... I com es troba a faltar ara...

Tant és, el cas és que el Madrid arribarà el dia 2 confiant que amb el 4-0 al Sevilla ja ha descobert com jugar a futbol després d'anys i entrenadors a la recerca del preuat manual. I aquell clima de golejada i de debat sobre quantes rotacions caldria fer per preparar el partit contra l'Atlético haurà hagut de desaparèixer per evitar que un altre cop el Barça, havent pogut escanyar l'etern rival, li hagi permès disposar d'una altra vida per mandrós o per poc centrat en la feina.