Gerard Piqué vol ser feliç. Ho demos­tra cada dia. Vol pas­sar-s'ho bé. I s'ho pot per­me­tre. I ho vol enco­ma­nar. És fut­bo­lista. Juga al Barça. Quin pri­vi­legi! Ho sap. Va mar­xar de jove amb el risc de no tor­nar. Però va tor­nar. I ho ha fet en una de les millors èpoques del Barça. S'ho passa bé i s'ho vol pas­sar bé. No es pot des­a­pro­fi­tar una ocasió com aquesta. S'atre­veix amb tot. Si sabem que no es pot dir mai amb con­tundència la paraula impres­cin­di­ble, la presència de Piqué a l'eix de la defensa del Barça és ara per ara acon­se­lla­ble sem­pre. Té caràcter per enfron­tar-se sense mira­ments a tot allò i a tot­hom que pretén bus­car-li les pes­si­go­lles. Dins i fora dels ter­renys de joc. No defuig cap adver­sari ni la polèmica si cal. Piqué s'atre­veix a interac­tuar amb qui sigui a les xar­xes soci­als o on sigui. A les xar­xes se sent còmode. El juga­dor del Barça s'expressa com vol. Diu el que li sem­bla. La majo­ria d'espor­tis­tes tenen molta ascendència a la xar­xes. Arri­ben a molts segui­dors i acos­tu­men a ser molt actius. Ells o els seus col·labo­ra­dors man­te­nen vius els comen­ta­ris que volen fer arri­bar. Alguns per interes­sos comer­ci­als, d'altres sim­ple­ment per comu­ni­car-se.

A Piqué li agrada ser trans­gres­sor. Alguns juga­dors del Real Madrid no han entès els seus mis­sat­ges a les xar­xes, on ha fet les mani­fes­ta­ci­ons que li han sem­blat, fos­sin –o algú les con­si­derés– o no política­ment cor­rec­tes. S'ho han pres mala­ment. Piqué ho ha apro­fi­tat. També ha tren­cat, per exem­ple, vol­gu­da­ment i no sé si pro­vo­ca­ti­va­ment l'apa­rent tran­quil·litat dels viat­ges de l'equip blau­grana on no volen ningú. Ha fet públic com si res un moment de la pri­va­ci­tat que recla­men els fut­bo­lis­tes blin­dant els seus espais a segui­dors i mit­jans de comu­ni­cació. Els fut­bo­lis­tes mar­quen les con­di­ci­ons. Sem­pre ho fan. Ense­nyen el que volen i com volen. I Piqué ho fa amb natu­ra­li­tat.

Hi ha ben poques entre­vis­tes per­so­na­lit­za­des dels juga­dors del Barça con­ce­di­des als mit­jans de comu­ni­cació. Anar als mit­jans, visi­tar uns estu­dis de tele­visió o de ràdio sem­bla impos­si­ble. És pre­història. Con­ce­dir-ne alguna sem­bla tot un sacri­fici. Les xar­xes soci­als els reso­len bona part d'aquests com­pro­mi­sos que no volen tenir, o com a mal menor si es vol escol­tar-los és més pro­ba­ble que apa­re­guin i par­lin en un acte comer­cial dels seus patro­ci­na­dors que a la sala de premsa de la ciu­tat espor­tiva.

Ara ja es pot trans­me­tre en directe i en temps real a les xar­xes. Piqué no ho ha des­a­pro­fi­tat. Segur que serà un actor habi­tual diguin el que diguin, si diuen alguna cosa, els rec­tors del fut­bol pro­fes­si­o­nal i si s'atre­vei­xen a legis­lar sobre el fun­ci­o­na­ment de les xar­xes soci­als al fut­bol. És inno­va­dor. Pro­vo­ca­dor. Si legis­len em temo que el pri­mer infrac­tor té nom i cognom: Gerard Piqué. Ningú el pot atu­rar. Ell és el que deter­mina a qui cal atu­rar. Juga de defensa. A les xar­xes li agrada anar a l'atac.