Ja el veig. Amb la pilota al cul, sobre la gespa, al seu despatx. Assegut i mirant-nos. Rient, és clar. Per més pressió que hi hagués, ell reia. Sabia que el seu talent passaria al davant de tots, trobaria la solució i, naturalment, acabaria tenint la raó. Això és el que més li agradava: tenir la possessió de la pilota i la de la raó. I si no la tenia (cosa, d'entrada, difícil), construïa teories que servien pels dilluns però no pels dimarts, i t'acabava convencent. I si no ho aconseguia, amagava la boleta, la movia amb velocitat (és clar) i et descol·locava. Tant talent i creativitat el feien únic. Genial. El personatge més influent en la història del futbol. I universal. Perquè de la seva obra s'han beneficiat extraordinàriament l'Ajax i el Barça però també totes les persones que han estimat el futbol.

El mite Cruyff. Ja ho era en vida. Ara és llegendari. Enorme. Immens. Per a alguns, fins i tot, totpoderós. Però ell mateix també era el Johan. L'home afectuós que t'atrapava. Dos petons i a la conversa. Li encantava. I un somriure optimista, valent i guanyador. I compromès sense cadenes perquè ell sempre ha estat un home independent. I rebel amb el poder, la qual cosa l'ha acostat sempre al poble. Podia signar a les 10 del matí un conveni amb el Barça a favor de la seva fundació (de seguida en parlarem) i a les 12 criticar el seu president per revengista. Li era igual. Era lliure. No parlava català però va fer més pel país que tots els xerraires professionals salvapàtries crítics amb la seva parla. Cap català va tenir nassos de desafiar la caspa franquista de l'Espanya dels setanta però ell va atendre els presos de l'Assemblea de Catalunya detinguts en la batuda del 28 d'octubre del 1973 a l'església de Santa Maria Mitjancera, es va posar la senyera de capità al braç abans que ningú i li va posar al seu fill el nom de Jordi, així, en català. I va ensenyar a tot un país a guanyar. I, com a anècdota final, va dirigir la selecció catalana refusant l'oferta del seu país, la del Brasil i la de tants països milionaris que no van tenir el privilegi de gaudir-lo a la seva banqueta. Nosaltres, sí.

La gent se'n faria creus de veure'l per un foradet. Aquells que s'han cansat d'atorgar-li interessos i influències múltiples i moviments sospitosos quedarien de pedra en veure com no perdia ni un segon de la seva vida a pensar en aquestes paranoies. Al Johan no li interessava gaire la gent avorrida sense ganes de perseverar. De fet, els mediocres amb aires de grandesa i poder sempre li han fet nosa. I per això sempre els ha combatut i, és clar, aleshores li ha tocat rebre com pocs. Suposo que pels mortals no arribar al nivell dels genis no deu ser fàcil d'entendre. Una llàstima. Potser ara que no hi és tots plegats el trobem a faltar...

I ara què? Doncs dues coses, si se'm permet. La primera, que els socis decideixin les qüestions materials, nom de l'estadi, estàtua o allò que hagi de ser. El que ha de fer el club com a institució és deixar-se la pell per protegir la seva idea, aquest mètode que ha convertit al Barça en la referència mundial del sector. I ja ho dic clar i català: avui, 26 de març, això no s'està fent. Així de contundent. I em poso a discutir-ho amb qui faci falta. I la segona: honors per la Fundació Johan Cruyff, aquesta que des del 1995 treballa per a la integració a través de l'esport de col·lectius marginals i discapacitats físics i psíquics. La crisi ha convertit el Johan en un rei mag ja que gràcies a la seva feina i a la de la seva gent ha estat capaç de cobrir les mancances de l'administració pública. Ara més que mai, sense ell, que ningú s'oblidi de l'obsessió del Johan, els nens i les nenes menys afavorits. Honors per la Pati Roura i el seu equip (Sander Waare, Janaina Dolzan, Cristina Palés, Mariel Kurius, Esther Eroles, Víctor Jordan i Dick Solten). Ells són els patges de l'altra gran obra del Cruyff. La de l'home bo. La que li va permetre abraçar tots aquells nens feliços massa vegades oblidats. La de la persona. La de l'amic Johan.