Ja el veig. Amb la pilota al cul, sobre la gespa, al seu des­patx. Asse­gut i mirant-nos. Rient, és clar. Per més pressió que hi hagués, ell reia. Sabia que el seu talent pas­sa­ria al davant de tots, tro­ba­ria la solució i, natu­ral­ment, aca­ba­ria tenint la raó. Això és el que més li agra­dava: tenir la pos­sessió de la pilota i la de la raó. I si no la tenia (cosa, d'entrada, difícil), cons­truïa teo­ries que ser­vien pels dilluns però no pels dimarts, i t'aca­bava con­ven­cent. I si no ho acon­se­guia, ama­gava la boleta, la movia amb velo­ci­tat (és clar) i et des­col·locava. Tant talent i cre­a­ti­vi­tat el feien únic. Genial. El per­so­natge més influ­ent en la història del fut­bol. I uni­ver­sal. Perquè de la seva obra s'han bene­fi­ciat extra­or­dinària­ment l'Ajax i el Barça però també totes les per­so­nes que han esti­mat el fut­bol.

El mite Cruyff. Ja ho era en vida. Ara és lle­gen­dari. Enorme. Immens. Per a alguns, fins i tot, tot­po­derós. Però ell mateix també era el Johan. L'home afectuós que t'atra­pava. Dos petons i a la con­versa. Li encan­tava. I un som­riure opti­mista, valent i gua­nya­dor. I com­promès sense cade­nes perquè ell sem­pre ha estat un home inde­pen­dent. I rebel amb el poder, la qual cosa l'ha acos­tat sem­pre al poble. Podia sig­nar a les 10 del matí un con­veni amb el Barça a favor de la seva fun­dació (de seguida en par­la­rem) i a les 12 cri­ti­car el seu pre­si­dent per reven­gista. Li era igual. Era lliure. No par­lava català però va fer més pel país que tots els xer­rai­res pro­fes­si­o­nals sal­vapàtries crítics amb la seva parla. Cap català va tenir nas­sos de des­a­fiar la caspa fran­quista de l'Espa­nya dels setanta però ell va aten­dre els pre­sos de l'Assem­blea de Cata­lu­nya detin­guts en la batuda del 28 d'octu­bre del 1973 a l'església de Santa Maria Mit­jan­cera, es va posar la senyera de capità al braç abans que ningú i li va posar al seu fill el nom de Jordi, així, en català. I va ense­nyar a tot un país a gua­nyar. I, com a anècdota final, va diri­gir la selecció cata­lana refu­sant l'oferta del seu país, la del Bra­sil i la de tants països mili­o­na­ris que no van tenir el pri­vi­legi de gau­dir-lo a la seva ban­queta. Nosal­tres, sí.

La gent se'n faria creus de veure'l per un fora­det. Aquells que s'han can­sat d'ator­gar-li interes­sos i influències múlti­ples i movi­ments sos­pi­to­sos que­da­rien de pedra en veure com no per­dia ni un segon de la seva vida a pen­sar en aques­tes para­no­ies. Al Johan no li interes­sava gaire la gent avor­rida sense ganes de per­se­ve­rar. De fet, els medi­o­cres amb aires de gran­desa i poder sem­pre li han fet nosa. I per això sem­pre els ha com­ba­tut i, és clar, ales­ho­res li ha tocat rebre com pocs. Suposo que pels mor­tals no arri­bar al nivell dels genis no deu ser fàcil d'enten­dre. Una llàstima. Pot­ser ara que no hi és tots ple­gats el tro­bem a fal­tar...

I ara què? Doncs dues coses, si se'm per­met. La pri­mera, que els socis deci­dei­xin les qüesti­ons mate­ri­als, nom de l'estadi, estàtua o allò que hagi de ser. El que ha de fer el club com a ins­ti­tució és dei­xar-se la pell per pro­te­gir la seva idea, aquest mètode que ha con­ver­tit al Barça en la referència mun­dial del sec­tor. I ja ho dic clar i català: avui, 26 de març, això no s'està fent. Així de con­tun­dent. I em poso a dis­cu­tir-ho amb qui faci falta. I la segona: honors per la Fun­dació Johan Cruyff, aquesta que des del 1995 tre­ba­lla per a la inte­gració a través de l'esport de col·lec­tius mar­gi­nals i dis­ca­pa­ci­tats físics i psíquics. La crisi ha con­ver­tit el Johan en un rei mag ja que gràcies a la seva feina i a la de la seva gent ha estat capaç de cobrir les man­can­ces de l'admi­nis­tració pública. Ara més que mai, sense ell, que ningú s'oblidi de l'obsessió del Johan, els nens i les nenes menys afa­vo­rits. Honors per la Pati Roura i el seu equip (San­der Waare, Janaina Dol­zan, Cris­tina Palés, Mariel Kurius, Est­her Ero­les, Víctor Jor­dan i Dick Sol­ten). Ells són els pat­ges de l'altra gran obra del Cruyff. La de l'home bo. La que li va per­me­tre abraçar tots aquells nens feliços massa vega­des obli­dats. La de la per­sona. La de l'amic Johan.