Només un visi­o­nari, un home com Cruyff, que va arri­bar a can­viar la rea­li­tat del seu temps, podia tenir un reco­nei­xe­ment tan gene­ral. Tan trans­ver­sal. Aquesta és la raó de la sen­tida pèrdua després de la seva ines­pe­rada mort. Ell va acon­se­guir tras­pas­sar el seu món con­cret, el del barri del fut­bol de l'Ams­ter­dam de la seva infància. Gràcies a la seva cre­a­ti­vi­tat, a tenir idees pròpies basa­des en la seva pròpia experiència i a una innata intuïció, va revo­lu­ci­o­nar la manera de veure i inter­pre­tar el fut­bol. Un fut­bo­lista fidel a la seva manera de pen­sar, que con­fi­ava en el que pro­po­sava, que va defen­sar sense límit el que creia.

Fixem-nos que com a juga­dor, els elo­gis ja van ser unànimes. Jo era un cadell aca­bat d'arri­bar a Bar­ce­lona, però encara recordo el seu debut con­tra el Gra­nada, com també el joc d'una lliga de domini cata­la­no­ho­landès que tren­cava l'hege­mo­nia fut­bolística impo­sada per una tram­posa dic­ta­dura, però el que més recordo a Europa i al món –dife­rent és a Holanda– és el Cruyff entre­na­dor.

Va fer que els juga­dors aca­ri­ci­es­sin la pilota, que no la temes­sin, que els defen­ses cre­es­sin joc, que els por­ters fos­sin els pri­mers juga­dors a inter­ve­nir també en el joc de peus. Els juga­dors havien de córrer amb cri­teri, aixe­car el cap i jugar col·lec­ti­va­ment. Ell, que era tan indi­vi­dual i indi­vi­du­a­lista en la seva vida, pas­sarà a la història per ser el màxim artífex del joc col·lec­tiu i per la seva gene­ro­si­tat vers la soci­e­tat amb la seva fun­dació en favor dels més des­val­guts.

Fent cua amb tanta i tanta gent per retre-li el dar­rer record, em fixava en la vari­e­tat d'edats, de per­so­nes de tota con­dició, d'homes i dones, de nens i nenes, de joves juga­dors i de vete­rans. Molts que de cor hi esta­ven pre­sents per dir sí al fut­bol espec­ta­cle, a la cre­ació, a fer del fut­bol una escola de vida. La gent estima el seu regal.

Només un cop vaig coin­ci­dir amb ell en una taula rodona, però recordo que era més viu que la gana i que, a més, escol­tava. Una vir­tut, fixar-se en tot, que pot­ser explica la raó de la seva lles­tesa única.