El 9
més ha honrat
el 9 a la samarreta blaugrana mai hi
va dur el nom
a l'esquena
Quan va arrencar aquest diari, el seu director de llavors, Jordi Grau, argumentava que el nom de la capçalera (El 9 Esportiu) es devia a una amalgama entre voler transmetre la idea d'una cosa nova i la figura del davanter centre, un element cabdal en un equip de futbol. El 9, la punta de la llança. El 9 és cabdal. Tots hem tingut d'alguna manera una vinculació amb el 9, més llunyana o més propera, intensa o efímera.
No sóc gens mitòman. Mai no m'he esforçat a demanar un autògraf per a mi a cap esportista, al marge d'una foto amb Tommi Mäkinen, o potser alguna altra que ni recordo. La temporada 2010/11 em vaig comprar la primera samarreta del Barça. N'havia comprat moltes, però aquesta la volia per a mi. Estava cantat que el curs següent ja no hi sortiria Unicef. A més, amb l'escut de campió del món, aquella samarreta feia molta patxoca. Vaig fer la cua per posar dorsals i noms perquè volia plasmar al darrere un sentiment que sempre he dut molt a dins. Hi volia fer estampar el número 9. La noia que em va atendre em va dir que si hi volia afegir un nom. “No cal”, li vaig respondre, perquè, per mi, qui més ha honrat el 9 a la samarreta blaugrana mai hi va dur el nom a l'esquena.
Abans de ser periodista jo ja era culer, una condició de la qual no m'he pogut desempallegar i que no m'ha privat d'intentar fer la meva feina de la manera més honradament possible. La meva condició de culer no sé si em va arribar per l'escola, per la família o per algun amic. Ho desconec, perquè a casa el pare era del Barça i algun familiar més, però no hi havia ni diners ni tradició d'anar a l'estadi, ni d'estar parlant tot el dia de futbol. Però sí que tinc molt clar qui va ser el personatge que em va captivar, de la manera que els nens queden atrapats per un heroi quan són petits. Va ser Johan Cruyff. No puc explicar una vivència amb ell, ni un sopar, ni un viatge, ni res que molts col·legues i barcelonistes guardaran com a tresors després del traspàs de l'holandès. Jo només tinc la seva arribada a Barcelona el 1973 i el reportatge que la Revista Barcelonista li va fer a casa seva a Pedralbes, en què sortia el meu pare de resquitllada, amb el taxi, esperant que el fotògraf fes la feina.
Abans no era tan fàcil com ara comprar una samarreta del Barça per lluir-la al parc amb els amics o per portar-la a l'escola. Només la tenien els més afortunats, els que a casa seva el caprici d'una samarreta no pertorbava l'economia del mes. La resta ens havíem de conformar a intentar trobar aquelles impresentables samarretes blau i vermelles, cosir-nos l'escut i esperar que a la botiga no s'hagués esgotat el 9 o el 6, per girar-lo. De tota manera, no vaig tenir ni sort ni diners per tenir-la.
Ja de gran, un dia la vaig poder tenir i li vaig posar el 9, perquè, per mi, Cruyff sempre ha estat el 9 del Barça, aquell futbolista, l'únic futbolista en la meva vida, a qui, i ho puc dir sense embuts, vaig idolatrar tant que un cop va marxar als Estats Units ja no em va quedar esma per brindar la mateixa quantitat de passió i amor a cap altre.
Després de la seva mort, tot barcelonista ha rememorat una experiència amb Cruyff o el cruyffisme. Totes molt respectables. A mi em queda el llegat que deixa, que sembla que no ha anat malament al Barça. També el record de quan érem petits i veure'l per televisió esdevenia un moment sublim, un patró a partir del qual imitar com s'havia de jugar, com dur la pilota als peus. Ho vaig provar força cops, i crec que no em va anar malament, malgrat que no ho vaig poder fer mai amb una samarreta blaugrana, amb el 9, com ell.