Era molt gran. Gran en història i en històries, gran en valors i intencions, gran en simbolisme, en representativitat, gran en dimensió, en estadi, en compromís de la seva gent, gran en atracció social, gran en interès mediàtic, orgullós dels seus colors, del seu escut, del seu país, gran en il·lusió, molt gran en passió i immens en capacitat de somiar. Somiava ser el millor, competir amb els millors, guanyar els millors trofeus, oferir el millor espectacle, fer feliç la seva gent i aportar el seu granet d'excel·lència al món del futbol. I no obstant això, malgrat tot això, estava convençut que qualsevol temps passat era millor. Malgastava les seves energies navegant sense rumb, en cercles, a cops de timó, esperant divisar la terra promesa, anhelant arribar a bon port, però es descobria tot sovint fent el paper de Síssif empenyent la roca gegant muntanya amunt només perquè tornés a caure a la vall i tornar a començar. Li era més fàcil commemorar la glòria del passat que dissenyar l'èxit del futur. Tota la seva força, el seu talent, l'esforç, acabaven sent presa fàcil de la fatalitat; el furt de Di Stefano, els pals de Berna, Plaza, Guruceta i “Manolo marca allà”, el segrest de Quini, l'hepatitis de Maradona, els quatre penals de Sevilla… Sempre enrocats a lluitar contra els elements; paralitzats pel pessimisme, esperant la pròxima clatellada, recitant un eixordador i inexorable ja hi som; acomplexats pels grans rivals, pels grans objectius, en els grans moments; viatjant a velocitat supersònica de l'aquest any sí a l'aquest any tampoc; sense aixecar la vista de terra, resignats a celebrar tan sols les petites victòries i deixant que els grans somnis continuessin sent somnis. Així era el Barça aleshores, excel·lent i alhora vulgar, poderós però en realitat impotent, pioner i tanmateix subaltern. Desconcertant, deprimit i entregat al seu destí. Fins que un dia, per fi, tot va canviar.