El vici de generar debats
Sé que m'estic ficant en un jardí, però m'és igual. Em consta la dificultat d'estructurar un article diari amb sentit (si ja em costa a mi cada quinze dies...), una tertúlia diària amb contingut. I defenso que debatre és saludable (prou que ho pateixen els meus abnegats companys de redacció), però no m'acabo d'empassar la necessitat –sovint un vici– de crear constantment debats que deixen de ser saludables per convertir-se en banals i enfitar-nos amb una retòrica insubstancial.
Tinc detectat aquest fenomen com a recorrent cada vegada que un esdeveniment relacionat amb l'esport acapara –i uso aquest verb amb plena consciència– minuts en l'audiovisual i metres quadrats en el paper. És com si un determinat món que m'abstindré de qualificar no fos capaç de pair que hi ha món més enllà de la política, l'economia, la sanitat, l'ensenyament i les carreteres.
Sí, em refereixo al debat sobre si se n'ha fet un gra massa en la cobertura informativa de la mort de Johan Cruyff, un dels personatges més influents de l'esport modern. El futbol és lleure, oci, passió, sentiment. No dóna de menjar ni cura, tot i que ajuda a passar millor les penes o, simplement, a distreure's, que també té el seu valor. Més o menys com la creació artística o literària. Salvador Dalí va ser un geni reconegut universalment i podem anar a les hemeroteques i redescobrir com es va tractar la seva agonia i mort. Johan Cruyff és un geni del futbol, el pare del model futbolístic que no només ha triomfat amb el Barça en els últims 25 anys. També ha aconseguit que jugar a partir del bon tracte amb la pilota –i no de regalar-la i destruir, com feia l'escola clàssica italiana preeminent fins fa trenta anys– s'hagi convertit en objecte de desig, en aspiració legítima de tots els que volen transcendir futbolísticament més enllà dels títols.
No vull entrar a considerar les circumstàncies que han concorregut en la desaparició de Cruyff, però hi són: la malaltia i la privacitat amb què es va tractar van fer que la mort fos inesperada, a una edat inesperada i en unes dates en les quals l'actualitat decau. Aquests no són els mèrits de Cruyff. És la condició de geni –amb les seves excentricitats, com tots–, de visionari avançat al seu temps, la que li dóna la universalitat.
Dos apunts més que em reforcen. Ningú havia fet possible –i probablement ningú més ho aconseguirà– que enemics irreconciliables com alguns expresidents del Barça s'asseguin en seients contigus com passarà demà contra el Madrid. I l'últim, i per mi valuosíssim. Davant de decessos de personatges tan mediàtics hi sol haver corredisses, sacsejades i renecs per la foto i la imatge que no té ningú més. Que Jordi Cruyff felicités els mitjans de comunicació pel tractament i el respecte que han tingut amb la mort del seu pare és senyal que aquesta vegada, com a col·lectiu, ho hem fet bé.