Johan Cruyff gaudirà dissabte, allà on sigui, d'un dels partits que més el posava a cent. Fins no fa gaire, un Barça-Madrid provocava uns mals de panxa terribles al barcelonisme. I mira ara! Les noves generacions de culers es miren la prèvia d'un clàssic com poc més que una costellada de solters contra casats. La imatge devia ser digna de ser viscuda: primer dia de Cruyff a can Barça, vestidor del Camp Nou, els jugadors asseguts al seu lloc i el tècnic holandès emetent un missatge il·luminat parlant de possessió i posició, de defensa de tres, de migcampistes que no havien de córrer i de la resurrecció dels extrems per acompanyar un fals 9. La meitat no van entendre res del que els deia. I l'aficionat va haver de comprar bolquers per anar a l'estadi. Allò, aquella meravellosa bogeria, la idea del Johan, ha esdevingut un fet cultural, amb llenguatge propi i una posada en escena que omple d'orgull aquells mateixos espantats seguidors. No es podria entendre que el Barça sigui avui l'equip referent mundial sense el talent i el treball de Cruyff.

Johan, a més, va ser un gran mestre. Va ser capaç d'explicar la seva idea i de fer-se entendre. Van arribar els bons partits, els quatre títols de lliga consecutius (fita encara no igualada), la primera copa d'Europa, i la segona, i la tercera i així fins a la cinquena. I va fer que, a més de jugar a pilota, els seus jugadors s'apassionessin pel futbol. S'enamoressin. I per això Zubizarreta, Unzué, Busquets, Lopetegui, Ferrer, Koeman, Sergi, Guardiola, Serna, Eusebio, Laudrup, Valverde, Soler, Stòitxkov, Òscar, Celades, Roger, De la Peña, Goikoetxea, Juan Carlos, Txiki Begiristain, Bakero, Salinas, etc. segueixin vinculats al futbol d'una manera o d'una altra. Dirigint secretaries tècniques amb la mirada del seu mestre. O equips. O analitzant des dels mitjans el futbol del món. I és clar, després hi ha alumnes i alumnes, aquells que treuen nota i d'altres que justegen. Com a tot arreu i com a totes les professions del món.

El mestre. Que importants que són! I que malament que s'ho passen per culpa d'un sistema que ha deixat de protegir-los i que ha permès que qualsevol ninot qüestioni la seva feina. Fa anys això era impensable. I si es perd aquest valor, la professió entra en situació d'alarma. I sense mestres no hi ha futur. Tampoc en el futbol. Atenció Barça: ni el Manchester City, ni el PSG, ni el Chelsea, ni cap equip amb tots els diners del món, el Real Madrid inclòs, cap, pot comprar el mètode Barça i convertir-se en guanyador. Cap té la paciència per desenvolupar la idea i encara menys per educar el futur d'una manera determinada. El Barça, gràcies al Mestre, sí. Per tant, un cop més, cal que cuidi aquest privilegi i, per suposat, això no vol dir només (alguns encara s'ho pensen) invertir diners i diners per fer veure que s'hi posa interès. Els diners són importants, però ja hem vist com només amb calerons la resta del món mundial no té la fórmula Barça. Mestres. El que cal són bons mestres. Mestres de formadors i de jugadors. I els millors. Els que més en saben. Els que puguin transmetre el missatge del mestre de tots els mestres de la millor manera possible. Els que siguin capaços d'apassionar els seus deixebles perquè aleshores ells, un dia, puguin ser mestres. I que la cadena no s'acabi mai... Està passant això avui, a la ciutat esportiva?

Per cert, el millor homenatge al mestre Cruyff és que el Barça guanyi el Madrid. Un clàssic. El partit que el posava a cent.