Ha estat morir-se Cruyff i posar-se tots d'acord, i fer-se tothom cruyffista, i començar els plans de canonització. Celebro la sobrevinguda unanimitat sobre el seu llegat, com tots els que ja el consideraven cabdal quan l'home encara no s'havia mort ni estava a punt de fer-ho i era incòmode i disparava impertinències quan i on li semblava. La celebro sobretot en tant que capitulació, si és que és això el que ha passat: que Cruyff ha assolit una d'aquelles victòries pòstumes tan del gust dels literats des del conte aquell del cadàver d'El Cid esbandint moros acollonits a les portes de València.

Ara caldrà veure si aquesta sobtada comunió que en el partit d'avui aplegarà a la llotja del Camp Nou vuit presidents del Barça és duradora o un conjuntural fruit del vici de sumar-se a l'elogi pòstum i en calent ni que sigui per quedar bé, vici que és sant i senya en l'era d'impostura que ens ha tocat viure; d'impostura i de mediocres per als quals el simulacre i el fraseig tan ple de brindis al sol com buit de contingut resulten eines tan imprescindibles com la pilota per a Messi. Un vici molt de polítics, entre els quals n'hi ha de capaços d'escriure al diari l'epitafi hagiogràfic de l'excompany de files que ells mateixos havien defenestrat. I política és el que fan els presidents, també els del Barça.

Benvingudes siguin, en tot cas i mentre durin, la capitulació i la pax romana que se suposa que obre, i més si les famílies, la del Cruyff i la culer, les compren. Però n'hi ha que no som de missa ni de canonitzacions, no creiem en la vida després de la mort, seguim pensant que el respecte i l'admiració a algú s'han de mostrar sobretot mentre el cor li batega i no volem cap enemic al nostre funeral. I consti que la victòria important, la de l'hegemonia del seu futbol, Cruyff ja la va guanyar en vida, malgrat l'oposició ferma i activa d'alguns dels que participaran de l'escenificació multipresidencialista d'avui. L'única victòria important, si atenem que, per l'holandès, importants eren els futbolistes, la pilota i el que els primers fan amb la segona al camp, i no els encorbatats i les seves maniobres a la llotja.

El mateix val per als homenatges. Els que vulguin, i tots bé, però l'únic valuós serà que avui contra el Madrid, com sempre i contra qui sigui, el Barça jugui, segueixi jugant, al que volia el profeta, el missatge del qual n'hi ha que han banalitzat aquests dies com si mai li hagués importat guanyar. I Cruyff, que va ser un home molt més pràctic que líric, com la seva concepció de la bellesa, per sobre de tot sempre va voler guanyar, objectiu que entenia –i va demostrar– molt més assolible des del seu futbol d'enginyer i malabarista que des del de trinxera, corredissa i garrotada. Aquella consigna de la final de Wembley erigida en lema sempre ha volgut dir “sortiu a guanyar com sabeu, i guanyeu”. Cap homenatge millor que l'equip tornant-ho a fer: sortir, disfrutar i, si pot ser, que caigui un cinc a zero.