En plena efer­vescència de les eti­que­tes, a Saba­dell va començar a córrer #alcem­la­copa, amb motiu de la final de la copa Cata­lu­nya, a la Nova Creu Alta, entre el con­junt amfi­trió i el Barça B. I la van alçar. Els valle­sans no només van acon­se­guir el seu pri­mer títol, sinó que ho van viure i cele­brar amb orgull, amb 6.870 espec­ta­dors a l'estadi. I fins i tot el club va habi­li­tar un espai a les ofi­ci­nes perquè els afi­ci­o­nats es pogues­sin foto­gra­fiar –encara hi són a temps– amb el tro­feu. Ja era hora. La fede­ració cata­lana, que s'havia com­promès a dig­ni­fi­car una com­pe­tició que feia nosa, no tro­ba­ria millor anunci.

El canvi de for­mat que es va acti­var la tem­po­rada pas­sada gene­rava uns quants dub­tes. Sóc el pri­mer de reconèixer que la dis­gre­gació en tres copes –la super­copa entre els equips de pri­mera, la copa Cata­lu­nya abso­luta de pri­mera cata­lana a segona A, i l'ama­teur a cate­go­ries regi­o­nals– em sem­blava poc menys que un nyap, després del ver­gonyós espec­ta­cle que ens van ofe­rir els dos repre­sen­tants de pri­mera divisió en un epi­sodi que més val obli­dar. Con­ti­nua sabent greu que ni el Barça –de forma més accen­tu­ada, però també amb molta més excusa per l'acu­mu­lació de com­pe­ti­ci­ons– ni l'Espa­nyol s'hagin pres seri­o­sa­ment la copa Cata­lu­nya. Però començo a estar con­vençut que situar-los al marge, dei­xar d'estar pen­dent de les seves con­veniències i interes­sos, és el millor que podia fer la fede­ració. Més espai per al pro­ta­go­nisme de cate­go­ries com la segona B i la ter­cera, on per desgràcia la majo­ria de focus solen estar molt limi­tats, bàsica­ment a les expec­ta­ti­ves d'èxit en les fases d'ascens. L'Europa va gau­dir de valent la tem­po­rada pas­sada, en superar davant la seva afició el Girona en la final, i el Saba­dell li va aga­far el relleu dime­cres pas­sat. Si els clubs hi posen tan­tes ganes, tanta pre­dis­po­sició i tanta bona volun­tat com han mos­trat els dos últims cam­pi­ons, encara serem capaços d'enfor­tir una com­pe­tició que amenaçava de morir per menys­te­ni­ment. Qui sap si els clubs de pri­mer nivell s'hi aca­ba­ran afe­gint, tot i que tam­poc cal exce­dir-se d'opti­misme.