Cada any hi ha aquella notícia que diu que el partit entre el Real Madrid i el Barça es veu pràcticament a tot el món. No sé quants països, no sé quantes cadenes, no sé quants milions d'espectadors... que normalment equivalen sempre a rècords estratosfèrics de tot.

Al món hi ha avui 206 estats proclamats i és molt possible que en més de dos-cents ahir a la nit les televisions ensenyaren les imatges del Camp Nou. Hi ha alguns de molt petits que ni tan sols tenen cadena de televisió pròpia, penseu en el Vaticà o en algunes illes d'Oceania, però fins i tot allí arriben el satèl·lit o les televisions del país veí. Hi ha una excepció, però, un país on el Barça-Madrid molt segurament ahir no es va poder veure: l'anomenat Estat Islàmic.

Segons un reportatge molt complet que Quentin Müller ha publicat aquesta

setmana a Vice, el futbol està prohibit a la major part del territori, a Síria i l'Iraq, que estan sota el control efectiu de l'anomenat Estat Islàmic. De fet, explica que no només està prohibit jugar a futbol en el cas de la gent adulta, sinó que ni tan sols els partits es poden veure per televisió. Llevat que siga en silenci i en la intimitat més íntima.

Precisament, descriu el que va passar en el darrer Madrid-Barça, que va començar amb un minut de silenci per les víctimes de l'atemptat de París.

Com que la gent no té gaires televisors a casa, es concentren en locals públics per veure el partit. Aquell dia, quan les autoritats van veure que es feia el minut de silenci van ordenar una evacuació completa, ràpida i violenta de tots els locals, i es veu que van prendre la determinació de prohibir el visionat en llocs públics de partits de futbol. Així que l'únic remei possible és tancar-se en les poques cases que tenen una televisió pròpia i callar quan marca Messi.

Tant de bo que ben aviat els ciutadans que viuen sota aquest règim se'n puguen alliberar.