El futbol, de vegades, resulta tan cruel que d'un clatellot acabes desmanegat per terra, noquejat just quan levitaves i havies alçat les expectatives fins a extrems d'anticipar la plena felicitat davant l'adversari ideal, reduït a la condició de simple convidat a la festa. Perquè era una festa d'homenatge a l'artífex dels temps de glòria que s'havia de traduir, quasi per força de guió idealitzat, en una golejada que dinamités les escasses confiances del màxim adversari esportiu. Tampoc és qüestió de recordar ara les eufòries prèvies, aquelles que, a cop de sentiment, semblaven empènyer l'onze blaugrana cap a la victòria històrica, rotunda, sense necessitat, gairebé, de disputar els noranta minuts de joc. Al cap i a la fi, la patacada té fàcil resum: el Barça rep un fort cop moral i el Madrid reviscolarà fins a l'extrem d'oblidar les seves evidents carències col·lectives. De fa temporades, n'hi ha prou analitzant l'onze blaugrana a partir de la velocitat de la pilota. Si corre l'esfèrica amb la precisió acostumada, tornem a gaudir de l'esquadra hegemònica, imparable que ara dominava, fins i tot, l'art de competir i marcar els temps fins a l'exageració de lligar 39 partits sense màcula, avui engegats en orris contra el pitjor oponent possible. I si els plans idealitzats es torçaven per algun incontrolable imperatiu, el trident liderat per Messi acabava procurant un final feliç, quasi ho donàvem per garantit. Anit, la pilota anava lenta i el talent es va prendre el dia lliure, en la vessant individual i
col·lectiva, com si ensordís per no escoltar el soroll de l'eufòrica previsió.

No cal baixar al detall, sigui la llarga estada en el camp d'un Ramos entestat a plegar d'hora, sigui la pèssima actuació d'un àrbitre gens capacitat, siguin detalls puntuals que el matx, a falta de volada i qualitat global, oferí amb escreix. Tampoc paga la pena pensar ja en la conveniència de canviar Rakitic per aquest Arda en aclimatació eternitzada, ni en el gris rendiment de Neymar, ni en l'evident cansament d'un Messi amb la llum del geni apagada. S'ha perdut l'oportunitat de sentenciar la lliga contra un Madrid que, malgrat la victòria final, es va mostrar durant llargues estones com un equip menor, poruc, poc convençut de l'estratègia dictada pel seu neòfit entrenador. El Barça ha estat embotat, espès, qui sap si disculpable pels excessos de calendaris i viatges, qui sap si confiat en la seva superioritat. El clàssic no va resultar, ni de bon tros, ni en cap sentit, l'homenatge idealitzat al màxim ideòleg d'aquests anys de glòria. En tot cas, després de la bufetada amb cinc dits que queden marcats al rostre culer, es podria anhelar una revifada d'esperit com la viscuda després d'aquell duríssim 6-3 a La Romareda, quan el profeta anuncià que tot aniria rodó mentre el barcelonisme es veia ja navegant pel pedregar. La realitat tampoc pot incitar ara el vell fantasma del fatalisme. Sabíem que el camí cap a la repetició del trident resultaria cru, quasi utòpic, i ara, sense ànim de criticar un col·lectiu que no mereix la mínima recriminació, ens adonem que el marcador desfavorable altera l'escenari de manera substancial. No val a badar, ni poden permetre's un sotrac de rendiment, malgrat que hagin arribat ben vius, com sempre volia l'absent, a totes les competicions en primavera.