A vegades el futbol no és com ens l'explicava Johan Cruyff. A vegades no guanya el que vol la pilota i juga més bé. No és que no tingués raó quan deia això, perquè els últims vint-i-tants anys li donen la raó. El Barça ha guanyat molt quan ha jugat més bé que mai. Però hi ha dies que això no passa. Com ahir.

A vegades el futbol no és una qüestió de justícia o injustícia, és qüestió de resultat. Com ahir. El Barça volia guanyar i el Madrid no volia perdre. I el que va guanyar va ser el Madrid. El Barça no va saber treure profit de la seva proposta i el Madrid es va aprofitar de les circumstàncies.

L'1-2 és inamovible, però res qüestiona que el Barça estigui desencaminat ni que el Madrid pugui anar gaire lluny amb la proposta futbolística que va exposar ahir. El Barça no va guanyar el partit perquè li va faltar vigor amb la pilota i el va perdre perquè li va faltar força quan no la va tenir. Si hi ha una cosa que pot ser preocupant de l'equip de Luis Enrique és l'esgotament en el tram final. Res no indicava que hagués de passar el que va acabar passant, però va passar. El futbol a vegades imposa la seva llei de la imprevisibilitat i ens deixa sense la capacitat d'explicar-lo de manera racional. Segur que Cruyff ens podria explicar el que va passar ahir amb una de les seves frases inqüestionables. Però ja no el tenim perquè ho faci. Per sort, ens va deixar la idea de com jugar-hi. I quan no es troben explicacions no hi ha res millor que no desviar-se del camí que ja es coneix.

Els dos equips van entrar al partit tal com són. El Barça, un equip amb caràcter. El Madrid, un equip de circumstàncies. El Barça, amb la pilota. El Madrid, amb extrema precaució. El Barça, amb pas segur. El Madrid, intentant passar de puntetes pel partit. No semblava de cap manera que el que necessités més els tres punts fos el Madrid. L'equip de Zinedine Zidane portava la samarreta del Madrid, però podia ser qualsevol equip de la zona baixa de la classificació. I no era que estigués intimidat per l'ambient de grandesa del Camp Nou en el dia per homenatjar Cruyff. Era per iniciativa pròpia. I aquí iniciativa vol dir renúncia.

Zidane va ajuntar molt les línies. Va plantar la defensiva a uns trenta-cinc metres de Keylor Navas i la de davant no sortia a pressionar la sortida de la pilota del Barça. Volgudament passiu. Tampoc era gens agressiu quan aconseguia recuperar la pilota. Invertia totes les energies a intentar no deixar cap forat entre línies i a no perdre la pilota en zona de perill.

L'equip de Luis Enrique va tenir la pilota perquè és la seva idea i perquè el Madrid tampoc no la volia. Tàcticament, Messi ocupava la mitjapunta, buscant la superioritat al mig del camp, i deixava la banda dreta lliure. Els espais per explotar eren en els trenta-cinc metres entre la defensa i el porter blancs. I a treballar això és al que es va dedicar. Pacientment, es passava la pilota, cuinava la jugada, en espera de crear una acció de ruptura a partir d'Iniesta o Messi i les desmarcades de Suárez i Neymar. No va crear ocasions clares, però va anar creant el clima per al primer gol. Però el Madrid estovava tant el partit que al Barça fins i tot li faltava un punt de tensió.

Així va transcórrer el partit fins a mitja primera part. Fins que una acció va canviar la dinàmica. El penal (que després es va veure que era fora l'àrea) que Hernández Hernández no va xiular sobre Messi. A partir d'aquesta decisió inexplicable el Barça va perdre el fil del joc. Messi es va descentrar i tot l'equip se'n va ressentir. La dinàmica va canviar. El Madrid va començar a sortir de la cova i el partit es va estirar. No era un anar i tornar, però poc li faltava.

El Barça no va reprendre el fil fins després del descans. El gol va arribar en un córner, però els blaugrana ja havien reconstruït els fonaments futbolístics per merèixer-lo. I amb l'1-0, el Madrid ni tan sols va avançar les línies. Continuava sent un equip despersonalitzat. I va tenir la fortuna de trobar el gol que ho va canviar tot en l'única jugada amb personalitat que va fer. Va ser de Marcelo, que es va rebel·lar contra la grisor tàctica del seu tècnic.

El més sorprenent després de l'empat va ser la falta de reacció del Barça. Mig desconcertat, mig cansat. A la idea de futbol que ve de Cruyff ahir li van acabar fallant les cames.