A la recerca del temps perdut

Queda la tor­nada. Pro­ba­ble­ment, per a més d'un el que comen­taré és poc sig­ni­fi­ca­tiu en un par­tit de fut­bol i més en un par­tit de la lliga de cam­pi­ons, però veure un par­tit en directe, a l'estadi o per tele­visió, entre dos equips que tre­ba­llen amb con­cep­tes fut­bolístics dife­rents té el seu al·lici­ent. I el fet que els apli­quin amb con­ven­ci­ment el fa interes­sant. Ara bé, que un dels dos equips jugui amb el cronòmetre o con­tra el cronòmetre per defen­sar un avan­tatge en el resul­tat, tot i que és legal, també és mesquí segons els recur­sos que s'apli­quin. Es pretén jugar poc. Molt poc. O gens. No jugar ells ni que ho faci l'adver­sari. I, a més, amb el resul­tat a favor el millor que volen que passi es que corri el temps com sigui. Si el joc està atu­rat no hi ha perill. Si s'atura molt es juga poc. Obvi. Ja no és una qüestió ni d'emoció ni de pica­resca. És sim­ple­ment una acció anti­es­por­tiva que busca com sigui per­dre tot el temps pos­si­ble per qual­se­vol excusa que t'ofe­reixi el joc i et per­meti l'àrbi­tre. No voler jugar és un mal­de­cap que l'àrbi­tre hau­ria de poder resol­dre al ter­reny de joc amb més auto­ri­tat, con­tundència i solvència. Hau­ria de defen­sar l'espec­ta­dor. I poques vega­des ho fa. O no ho sap fer. I tam­poc no acon­se­gueix gaire col·labo­ració. Es genera una tensió difícil de con­duir pels que miren el rellotge segons els resul­tat.

Penso que és un frau per a l'espec­ta­cle, si és que algú pensa que els fut­bo­lis­tes par­ti­ci­pen en un espec­ta­cle. És clar que hi ha molt en joc. L'objec­tiu és superar l'eli­mi­natòria i pas­sar a les semi­fi­nals d'una com­pe­tició pre­uada. També hi ha diners en joc per als clubs. Acon­se­guir-ho sense voler jugar és lleig. És clar que es fan tota mena de lec­tu­res d'un par­tit de fut­bol, i segons els colors de la samar­reta que es llu­eixi encara més, però l'espec­ta­dor que ha pas­sar per taqui­lla, al marge dels colors i dels sen­ti­ments que els generi un equip, el seu, i de voler que gua­nyi majo­ritària­ment no hau­ria de ser a qual­se­vol preu. Entrar en la dinàmica de per­dre temps durant el par­tit i de fer comèdia espe­rant que passi el temps per tren­car el ritme de l'adver­sari fa que l'acti­tud dels fut­bo­lis­tes i la tensió aug­menti de to. Em sem­bla des­a­gra­da­ble. D'altres pen­sa­ran que és el prag­ma­tisme que apli­quen alguns tècnics als seus equips per inten­tar con­tra­res­tar les qua­li­tats i les capa­ci­tats de l'adver­sari o per ges­ti­o­nar un resul­tat favo­ra­ble con­tra un rival d'enti­tat que li pot cap­gi­rar en qual­se­vol moment.

Tot el temps per­dut, o que va per­dre voluntària­ment l'Atlético de Madrid en el par­tit d'anada al Camp Nou, depe­nent del resul­tat final d'aquí a una set­mana, segu­ra­ment es pene­dirà de no poder recu­pe­rar-lo per inten­tar pas­sar a la fase següent de la com­pe­tició. Si passa donarà per bona la pèrdua voluntària d'un temps que ja mai es podrà recu­pe­rar o farà bona la teo­ria de com pas­sar una eli­mi­natòria jugant el menys temps pos­si­ble. Queda la tor­nada.