L'NCAA (National Collegiate Ahtletic Assocication) és l'organisme que aglutina unes 1.200 universitats. Dilluns es va disputar la final Vilanova-North Carolina, que es va celebrar al NRG Stadium de Houston, amb 71.795 espectadors. El nivell d'ingressos de publicitat, de televisió, de màrqueting... és el de l'NBA, però la curiositat és que els jugadors no poden cobrar, són amateurs! Llavors, la pregunta és: qui és queda aquesta pasta? Doncs l'organisme que dirigeix Mark Emmert i que té la seu a Indianapolis (Indiana). L'NCAA es va fundar el 31 de març del 1906. Té una estimació de 912,3 milions de dòlars d'ingressos l'any i el que genera es reparteix (no tot) a les universitats. Un petit apunt: els tècnic cobren, i molt, això sí que està permès. Però el fet que els joves no cobrin ha generat molts debats des de fa anys, perquè les universitats fan trampes per reclutar bons jugadors, guanyar títols i prestigi, tot i que no haurien de pagar ni fer regals. Està prohibit, però continua passant. Més enllà del negoci, tant que es parla de l'NBA com a espectacle i resulta que als nord-americans els agrada la passió i el drama, com als europeus. El mateix drama que a petita escala funciona en l'ACB amb la copa del Rei. El march madness –‘la bogeria del març'– o the big dance –‘el gran ball'– concentra les millors 68 universitats amb una primera fase amb convidats pels mèrits fets durant el curs. I a partir d'aquí, la guerra! Eliminatòries a un partit. Qui perd, cap a casa. Això provoca que en la primera setmana, quan hi ha moltes universitats en joc, el nivell d'absentisme a la feina sigui altíssim. Tant dir que als Estats Units preval l'espectacle a l'esport i resulta que al final són més europeus que nosaltres. Per cert, en categoria femenina –Connecticut-Syracuse (82-51)–. Per allò de la igualtat de la qual als Estats Units presumeixen i que poc compleixen.