El Madrid només ha gua­nyat una de les últi­mes set lli­gues. La com­pe­tició que marca el pro­jecte i la regu­la­ri­tat és el tendó d'Aquil·les d'un club ins­tal·lat en una autèntica mun­ta­nya russa emo­ci­o­nal. L'equip és ines­ta­ble. Només ha mos­trat la seva millor versió quan s'ha reco­ne­gut infe­rior al rival. La victòria al Camp Nou n'és l'exem­ple més poderós. La der­rota al camp del Wolfs­burg evi­den­cia, un cop més, la falta de cohesió i impli­cació d'uns juga­dors que con­vi­uen per­ma­nent­ment amb la incon­sistència. Can­vis d'entre­na­dors cons­tants, difi­cul­tat per reconèixer un patró de joc, estil poc defi­nit. L'entorn és també digne d'estudi. Tot i algu­nes excep­ci­ons, l'his­tri­o­nisme i el hoo­li­ga­nisme han capat tot el señorio cul­ti­vat històrica­ment. La polèmica ha gua­nyat la bata­lla a l'autocrítica i la tes­tos­te­rona al rao­na­ment fut­bolístic. I tot ple­gat ha vin­gut per­pe­tuat pel ser supe­rior Flo­ren­tino Pérez. El que ara vol fer un pro­grama humorístic que iro­nitzi sobre aquells mit­jans que dedi­quen titu­lars i hores a car­re­gar con­tra el club blanc. Si es juga com es viu, el Madrid és un reflex d'una equació mal resolta en la relació d'ambició, humi­li­tat i ordre. Aquest Madrid és capaç de gua­nyar la lliga de cam­pi­ons, però és incapaç de fer-ho amb la impremta dels equips que mar­quen una època i que pas­sen a la història per dei­xar un lle­gat fut­bolístic per­so­nal i intrans­fe­ri­ble. El pro­blema del Madrid és estruc­tu­ral, d'esta­bi­li­tat. I això no és una qüestió supèrflua. És el moll de l'os. Saber què vols, com ho vols fer i quin camí seguiràs per fer-ho. El Wolfs­burg va tor­nar a evi­den­ciar que el Madrid no té full de ruta. Zidane no ha fora­gi­tat la sen­sació d'un club que impro­visa davant de cada situ­ació sobre­vin­guda. El timó es mou per inèrcia, a bat­ze­ga­des. De vega­des és sufi­ci­ent per arri­bar a port. Però el més nor­mal és que acabi enro­cant. El Madrid és ines­ta­ble i, a curt ter­mini, res fa pen­sar que això canviï perquè ara mateix no accep­ten la seva rea­li­tat.