Comentari unànime després dels dos darrers partits del Barça: què li passa, a Messi? Aquestes són les fredes dades de la seva aportació: cap gol i dos xuts entre els tres pals. I dit això, parlem de futbol.

La sensació és que Messi ha fugit de la zona on més el necessita l'equip, és a dir, de l'àrea. Allà on es marquen les diferències, on els homes decisius justifiquen els seus salaris que, d'altra banda, són els més alts. És normal: si el més difícil del futbol és fer un gol, és lògic que qui en fa amb facilitat cobri més que la resta. I entre tots ells, Messi és el millor. Aquesta posició inicial de fals extrem per a l'organització del trident no justifica la sensació d'aquests darrers partits, perquè com el seu nom indica, l'argentí (parlant de la seva posició al camp) és més fals que extrem. Curiosament, contra el Real Madrid, el Barça va servir-se molt de Rakitic en aquesta posició per mirar de fixar Marcelo, i contra l'Atlético, sobretot arran de l'expulsió de Fernando Torres, qui va ocupar la demarcació va ser descaradament Alves, de manera permanent, com un extrem dret clàssic, com els de tota la vida.

Aquests moviments van portar Messi a una zona més centrada. Això, per definició, vol dir més participació i per tant, bones notícies per al Barça, ja que el millor per a qualsevol equip és que el seu futbolista més destacat toqui més pilotes que ningú. En el cas del Barça, a més, significa acostar Messi a les posicions de Neymar, Suárez i Iniesta, o sigui, preparar diverses societats futbolístiques, a quina més letal. Messi, per dins, és una autèntica bomba de rellotgeria. Aleshores, per què si l'escenari és bo la sensació i els comentaris de tots plegats giren al voltant del 10 amb certa preocupació?

Seria interessant posar sobre la taula un element més. Ja hem comentat sovint que Messi és el millor golejador, però també el número u dels assistents. La seva capacitat per llegir el que passa a la gespa, allò que fa el seu equip, però també el rival, li permeten executar aquest futbol tan meravellós. Ningú com ell és capaç d'imaginar una jugada i, sobretot, ningú és capaç de fer que el seu peu dibuixi amb la pilota i a la perfecció el missatge que rep del cervell. Això ha alimentat la teoria –cent per cent correcta– que Messi és molt més que un davanter i que amb la pèrdua de facultats físiques endarrerirà la seva posició fins a convertir-se en el millor interior del món. De moment, però, encara jove i amb cames, la fusió de les dues versions del mateix jugador ha provocat l'admiració general perquè s'ha observat un pas endavant del futbolista en un gest que demostra la seva maduresa professional. Tot plegat provoca el dubte al rival: xutarà o passarà? Si estàs a sobre, et fa una passada de gol; si li dónes un metre, gol seu. Com el marques?

Ara bé, contra el Real Madrid i encara més contra l'Atlético en la Champions, la seva posició ha provocat un allunyament de l'àrea perillós per al Barça. I meravellós per als equips madrilenys. Quan Zidane o Simeone traçaven el pla, segur que el que pretenien era que Messi s'acostés poc a la seva porteria. És normal. Doncs ho van aconseguir. L'eliminació dels espais desconnecta el crac de la pilota, la qual cosa el fa posar nerviós i provoca que busqui més la posició de migcampista. Perdoneu la insistència: segur que ho farà molt bé, però on es marquen les diferències és a l'àrea.

Potser van ser els viatges transoceànics. O potser un simple partit bo (Messi mai juga malament). La realitat és que a qui correspongui (si és que aquesta figura existeix) cal que convenci el crac que només ha de ser migcampista com a recurs i en moments puntuals, perquè l'equip necessita la seva privilegiada màgia a prop de Navas i Oblak. Allà fa gols o fa passades de gol, provoca penals, faltes i l'admiració mundial. Cal que, de moment, sigui més davanter que cap altra cosa.