Els mèrits d'Albert Montañés

Les semi­fi­nals d'Albert Montañés a Marràqueix dos anys després tenen un mèrit enorme en una etapa com­pli­cada per als ten­nis­tes cata­lans pro­fes­si­o­nals. Sem­pre a l'ombra de Rafa Nadal, David Fer­rer i Tommy Robredo, els seus con­tem­po­ra­nis més pro­pers, el rapi­tenc ha sabut llui­tar i llau­rar-se un nom en el cir­cuit. Pro­fes­si­o­nal des del 1999 i amb 35 anys, Montañés ha arri­bat a jugar onze finals ATP i ha obtin­gut sis títols, un gran regis­tre. Més enllà de Djoko­vic, Fede­rer, el mateix Nadal i Mur­ray, també hi ha vida. Molts juga­dors situ­ats durant anys en el top 100, per exem­ple, tan­quen les seves abne­ga­des car­re­res sense haver gua­nyat ni tan sols un títol o sense haver arri­bat a cap final. La moti­vació de Montañés ha estat i és una de les seves grans armes, al marge del valor de la seva dreta car­go­lada, bones cames i traça en els pss­sings. Sense aquest punt d'auto­e­xigència, però, li hau­ria estat impos­si­ble arri­bar diven­dres a les semi­fi­nals del tor­neig mar­roquí tot i ser el més veterà del qua­dre. Per això, perquè sap com n'és, de com­pli­cat, pro­gres­sar, l'ebrenc, habi­tu­al­ment més dis­cret i reser­vat, va cri­dar espe­ri­tat quan el seu opo­nent, l'argentí Facundo Bag­nis, va fallar la dar­rera volea. L'endemà, dis­sabte, Montañés va per­dre con­tra un altre argentí, Fede­rico Del­bo­nis. Situat en el lloc 123è de l'ATP –avui haurà ascen­dit– una altra dada que res­salta el seu espe­rit llui­ta­dor és que va fina­lit­zar durant tretze anys con­se­cu­tius, entre el 2001 i el 2013, situat en el top 100, que aviat és dit. Va viure el seu zenit el 2010 quan es va enlai­rar fins a la 22a posició. Lla­vors estava con­si­de­rat un dels deu millors juga­dors sobre terra batuda del món. Tant els títols com les finals van arri­bar en tor­ne­jos d'argila.

Montañés va viure dis­sabte una doble decepció. A més de la der­rota en la semi­fi­nal, va veure com una vegada més el seu Barça s'esta­ve­llava al camp de la Real Soci­e­dad. Tant de bo la des­feta mar­qui un punt d'inflexió com el curs pas­sat, encara que Luis Enri­que digui que va ser un invent periodístic per ven­dre. Sem­pre que pot, Montañés va al Camp Nou. El rapi­tenc és un segui­dor acèrrim i decla­rat i ho mani­festa a través de Twit­ter. Tam­poc no s'amaga i ha expres­sat les seves idees polítiques mal­grat for­mar part del que els dia­ris espa­nyols bate­gen com l'armada española. Va trans­cen­dir la seva famosa piu­lada con­tra Mari­ano Rajoy, en què deia que li aga­fa­ven ganes de vomi­tar sen­tint-lo i va dema­nar la inde­pendència de Cata­lu­nya. Aquesta set­mana el veu­rem de nou en el Godó, aquest cop rele­gat a jugar la fase prèvia. Com qui diu, Montañés es va donar a conèixer en el tro­feu Comte de Godó el 2001 en un par­tit con­tra Albert Costa. El 2004 va jugar les semi­fi­nals i el 2008 va arri­bar als quarts del tor­neig. Ha plo­gut molt i una mos­tra és que aquesta set­mana ha arri­bat als 250 tri­omfs –ja 251– en l'ATP. Una dada més que il·lus­tra la seva moti­vació.