Tot passa pel Calderón. “Ara és l'hora de demostrar que som el millor equip del món”, ens va dir Luis Enrique a Anoeta. Es tracta d'això.

Prop del camp de batalla, les bruixes profetitzen que Macbeth serà rei. Després, la senyora de Macbeth mou amb determinació malèvola els fils per activar el seu espòs, un tipus confós. Salvant totes les distàncies, però atrapat en un ambient de tragèdia shakespeariana, m'atreveixo a fer dues profecies.

La primera, que nosaltres passarem l'eliminatòria i mantindrem intacta la il·lusió de ser els primers a coronar-nos reis d'Europa per segona vegada consecutiva en el format de Champions. Serà una batalla –i no és metàfora–, però no ens caldrà cap Lady Macbeth per aconseguir el nostre propòsit. Això sí, necessitem que Messi torni a liderar l'equip. Aquest és el seu Barça. Sense Leo no hi hauria hagut paradís (ni triplets, ni millor equip de la història). Amb ell, la victòria és nostra. Segona profecia: mal que ens pesi, en les semifinals també hi serà la penya dels germans Padrós. Tot i el ridícul còsmic dels pupils de Zinedine a Wolfsburg, al fluix conjunt de la Baixa Saxònia no me l'imagino resistint ni mitja hora a Chamartín.

Però centrem-nos en el tema crucial, que és el nostre. Suposo que recordaran el partit de lliga contra l'Atlético de l'any passat al Camp Nou, en la jornada posterior a la –també– derrota d'Anoeta. Era un tot o res. I aquell dia va començar tot. El Cholo Simeone va reconèixer que l'havia sorprès molt que el Barça els superés en intensitat. Una intensitat en la màxima extensió del concepte: totes les pilotes dividides van ser nostres, en totes les picabaralles –ineludibles quan t'enfrontes amb personal d'aquest pelatge– sempre n'hi havia un més dels nostres a marcar el territori, i, en la mateixa línia, en cada acció on ells s'extralimitaven els nostres rodejaven l'àrbitre per exigir-li rigor. No en vam deixar passar ni una. Vam jugar un partit completíssim i vam marcar el full de ruta del que hauria de venir després. Això és el que haurem de fer dimecres.

El que ens espera al Calderón serà duríssim. Ells són uns caçadors de turmells, capaços de robar mitja hora de joc real al cronòmetre davant els nassos d'un àrbitre inepte i encara els sobra barra per fer-se les víctimes i escalfar el partit de tornada per condicionar l'ambient i l'arbitratge. Ens pegaran, ens provocaran i ens muntaran emboscades a qualsevol racó del rectangle de joc. Serà terrible. Però quan comenci a rodar la pilota, nosaltres tindrem un gol d'avantatge. Tal com va anar la primera part de l'anada, el 2-1 té gust de glòria. Això és crucial. No tant per la manera com ells plantejaran el partit, sinó per com l'hem d'afrontar nosaltres, sobretot mentalment.

El moment és molt delicat. El desgast de tants i tants partits es nota, i molt, en les cames dels titulars imprescindibles, i l'inadmissible virus FIFA ens ha acabat de rematar (aquí sí que caldria una Lady Macbeth ocasional per passar comptes amb els responsables d'aquests calendaris trinxadors d'il·lusions). Però el repte és massa gran. La derrota no és una opció.

Justegem, però ens sobra talent i tenim la casta dels campions, un segell exclusiu que imprimeix caràcter. És la casta dels campions la que ens va donar forces per remuntar al Camp Nou i és la que ens ajudarà a sortir victoriosos de la batalla al Calderón. Nosaltres som el Barça i ells no.