El substrat de la victòria
En contextos com el que envolta ara el FC Barcelona, després de les dues derrotes consecutives en la lliga, sempre és bo recuperar els pensaments i el discurs de l'entrenador de voleibol Julio Velasco (09-02-1952). Considerat un dels millors tècnics del segle XX de l'especialitat, l'argentí ha guanyat, entre molts altres títols, una medalla de plata olímpica (1996), dos campionats del món (1990/94) i tres europeus (1989, 1993 i 1995), tots amb Itàlia. Alhora també és un especialista en la gestió de grups, així com un defensor de la importància dels processos i els models per assolir els objectius. De l'allau de coneixements que ens deixa Velasco, en rescato la reflexió sobre el concepte guanyar. Afirma que “moltes vegades ens pensem que guanyar implica només batre l'adversari”. Podríem interpretar que aquesta seria una versió superficial, per enfocar només el curt termini. Ell ho enriqueix amb dos ítems més, que són el substrat necessari per sumar un percentatge alt de triomfs: la victòria com a sinònim de saber resoldre una dificultat i, finalment, la que ell encoratja més a buscar, la lluita, l'esforç per superar els propis límits. Aquests plantejaments permeten no sentir-se perdedor quan, tot i fer les coses bé, no s'ha assolit un objectiu senzillament perquè en alguns aspectes del joc l'adversari les ha fet millor.
Les darreres ensopegades del Barça no poden fer oblidar que la plantilla i el cos tècnic demostren que s'han alineat amb la versió enriquidora de guanyar que planteja Velasco.O és que algú pot dubtar que un equip que ha estat 39 jornades sense perdre no té un compromís intrínsec amb la superació dels seus propis límits i amb la capacitat de resoldre les dificultats que es plantegen? Si no fos així, no haurien estat tant temps sense perdre. Això no treu que no haver guanyat en els dos darrers partits de lliga fa evident que es necessita una anàlisi i una correcció per superar aquests obstacles que representen els equips que tenen un entramat defensiu ben treballat. Alhora ens recorda una realitat que el mateix Velasco també verbalitza: “Qui fa esport sap que no es pot guanyar sempre, que és l'excepció. Que el més normal és l'alternança.”
Velasco ha viscut més de mitja vida a Itàlia (33 anys) i l'impacte del seu discurs va ser tan profund en els àmbits esportius del país que Berlusconi va expressar que el volia fitxar com a tècnic (formant triumvirat amb dos entrenadors de la casa) per al Milan i va ser director general de la Lazio.A més, Guardiola, quan el català era jugador del Brescia, li va demanar una trobada per conèixer les seves línies d'actuació. Una de les principals és combatre la cultura de les excuses, foragitar la creença que factors externs al model de joc i al treball de la plantilla són els que priven dels objectius marcats. Per aquesta banda, també podem posar la mà al foc que Luis Enrique i els seus jugadors pensen com Velasco.