DIES IRAE
Una abraçada a l'equip
ha passat, però també autocrític. D'errors, també n'hi ha hagut
DIMECRES 10.
La derrota del Barça és dura, perquè no és un partit més, com Montecarlo és per a Djokovic un torneig més. Per al Barça la Champions era el principal objectiu, pel repte del ser el primer que podia revalidar títol. Però passades unes hores del partit, a mi em vénen més ganes d'abraçar l'equip que d'engegar-lo. En el futbol vals el que ets ara. I el Barça ara val menys. El que has estat o has fet, en tot cas, serveix per matisar el moment. Per això tinc més ganes d'abraçar l'equip que de retreure-li res. Em costa d'entendre el que li passa, però al mateix temps sento comprensió. També perquè al Calderón va caure atacant i rebel·lant-se a la derrota i no per desgana.
Quan li demanàvem que tan sols sobrevisqués, ho va fer i, a més, va encarar molt bé les tres competicions. Però ara ha pagat aquell esforç, aquella falta de possibilitat de fer rotacions. I s'hi ha afegit que, quan s'han pogut fer, els nous no han arribat al nivell necessari. L'equip ha caigut a plom, però uns més que altres, i els que han baixat més el nivell són els que han entrat menys en les rotacions: Messi, Neymar i Busquets. I no n'hi ha hagut prou que Piqué, Mascherano i Iniesta, amb menys partits a les cames, hagin aguantat més bé.
Però l'últim que ha de fer l'equip, i encara menys el club, és refugiar-se en la fatalitat. S'ha de ser comprensiu amb el que ha passat, però s'ha de ser autocrític. D'errors, també n'hi ha hagut. La sanció de la FIFA de no poder fitxar s'ha notat, tant com la poca aportació de la banqueta o la decisió de no fitxar en el mercat d'hivern.
No es pot guanyar sempre. És dur ser-ne conscients a l'hora de la derrota. Però s'ha de fer tot el possible per guanyar sempre, des de tots els àmbits. I més quan tens una fórmula pròpia, de bellesa i eficàcia provades.