Reverenciar els llegendaris
que ens han de fer pensar
La cultura esportiva dels nord-americans, tan distant, incomprensible i poc apassionada sovint als nostres ulls, ens brinda de tant en tant alguns episodis que inviten a la reflexió. La matinada de dimecres a dijous es va jugar l'última jornada de la fase regular de l'NBA. Transcendència esportiva escassíssima (tot decidit a l'est i només una plaça de play-off en joc a l'oest). Però ni que hi hagués hagut interès esportiu en totes les pistes, res no hauria eclipsat els dos fets que van coincidir la mateixa nit: l'últim partit de Kobe Bryant i el rècord de victòries dels Warriors.
Pot semblar idolatria intranscendent, pur teatre, però els americans saben apreciar, respectar i reconèixer els fets excepcionals. De campió n'hi ha un cada any –i bé que se celebra–, però de llegendes com Kobe, la primera icona de l'NBA del segle XXI, molt poques. I de temporades regulars com la dels Warriors, cap. Tot i el xoc cultural que representaria, retre homenatge als millors prescindint dels colors de les samarretes que han vestit hauria de ser un deure. Aquests equips i jugadors llegendaris han fet més gran l'esport i li han donat transcendència global. Reconèixer el seu valor és també una manera de prestigiar els que van ser privats de la glòria del triomf per aquests fora de sèrie.
A Kobe Bryant li han plogut els homenatges. Ahir a l'Staples, aquesta mena de passarel·la on Kobe es va fer mite, es va fer l'epíleg que tocava, però des del 30 de novembre, quan va anunciar que els genolls i l'esquena havien dit prou, en totes les pistes que ha visitat per última vegada s'ha viscut el mateix. Homenatge i respecte, sobretot respecte. Sí, les pistes rivals, les que l'han maleït cada cop que els ha frustrat un anhel. Sí, a Boston, a Indiana, a San Antonio, a Cleveland... Em jugo els quartos que quan Messi es retiri en molts camps de l'Estat espanyol hi haurà indiferència. I si el Barça fes una temporada deplorable com la dels Lakers (últims de l'oest) potser ni l'adéu del millor jugador del món ompliria el Camp Nou. Aquí els critiquem en vida i ens estovem amb la mort, i el traspàs de Johan Cruyff n'és l'evidència més recent. Aquí ens costa reconèixer el valor de qui és únic, diferent. Tampoc m'estranya, tan poc inclinats com som a acceptar que una idea del veí pot ser millor que la nostra.
A Memphis, els Warriors van batre el vell rècord de victòries dels Bulls. Un 89% d'una temporada amb 82 partits només se m'acut definir-la amb una redundància: és una barbaritat bàrbara. El que sobta més als nostres ulls llatins és l'orgull amb què ho han acollit els desposseïts, els Bulls. Michael Jordan, que és qui li va passar la capa de mite a Kobe Bryant, no va poder ser més explícit: “Arribats a aquest punt, no se us acudeixi no batre'l”, va ser el missatge als Warriors. Per tranquil·litat del seu esperit, Air Jordan sap que, ara que plega el seu icònic relleu, la cadena mítica continuarà molt probablement amb Stephen Curry.