Creure i caure
El futbol és una qüestió de fe, i ningú ho ha entès tan bé ni ha tret tant de suc al concepte els últims anys com Simeone, que amb un pressupost moderat, una plantilla de classe mitjana i tones de convicció ha construït un cuirassat que dimecres va prendre a l'assalt els somnis de grandesa d'un Barça parit per fer història i que, a l'hora de la veritat, ha fet figa.
El futbol és religió laica i professar-la és trastorn bipolar: de l'orgàsmica secreció hormonal que precipita un gol dels nostres al fons del pou pot anar el que dura un contraatac letal del rival. Que li ho diguin al Barça i a la seva afició, tan voluble. Fa uns dies destinats a fer història –no, llegenda!–, i ara, esmaperduts i desconcertats i amb l'homenatge a Cruyff encara pendent, que l'equip no ha tornat a jugar com li agradava al profeta.
El futbol és somni fins que esdevé despertador. El Barça ha pogut somiar durant molts mesos en el triplet i la segona Champions seguida tan i tan profundament que s'arribava a confondre somni i realitat. Gairebé cada any, i ja en fa uns quants, els somnis culers s'allarguen més que els de la resta, fins a la recta final del curs, i sovint en bona part es compleixen i tot. També ara que encara cou la galleda d'aigua freda cal seguir-ho agraint als que ho han fet possible, els mateixos que van capitular dimecres.
El futbol és una religió inofensiva, no com altres fantasies teistes, perquè incorpora la pròpia refutació: quan se sent el despertador rugir, com li va passar al Barça en topar amb el cuirassat, és la realitat la que avança com una piconadora desballestant il·lusions, i ens recorda que Messi, o qualsevol altre (sobre)qualificat a les portades de déu, extraterrestre o ésser superior, és terrenal i fal·lible, com l'equip, i que és aquí on rau el mèrit que ens hagin fet somiar. El futbol, qüestió de fe, com fa bé d'insistir-hi Simeone, acredita alhora, beneït sia, que la creença pot ser condició necessària, sí, però no és suficient –al futbol no n'hi cap, de condició suficient–, com comproven els caiguts en sucumbir, el Barça fa tres dies o l'Atlético fa dos anys a Lisboa. O algú creu que van caure només per una qüestió de fe?
Un pot creure i somiar, que és el mateix, tant com vulgui, però les coses sovint no surten com les ha imaginat, per versemblant i creïble que sonés la fantasia –¿cal recordar quants cops el favorit al gener ha guanyat la Champions al maig?–. I el que acaba passant no sempre és fàcil d'entendre, perquè el futbol no sempre és coherent, que és el que passa amb la realitat. Si sempre és coherent i rodó el relat futbolístic és perquè, com tot relat, és artifici. Construir-lo, fer encaixar els perquès de tot plegat, costa molt més en la derrota que en la victòria: és més senzill explicar el triomf de l'Atlético que la desfeta del Barça, com es veu ara que uns i altres anem a les palpentes buscant les raons de l'inversemblant però real daltabaix blaugrana. També serà per això que la història l'escriuen els vencedors.