La direcció del Barça va fer una aposta ferma i exclusiva pel trident i ara resulta que hi havia contraprestació en forma de factures com aquesta. Després d'una allau de gols marcats pel trio, de ratxes d'imbatibilitat, d'esgotar el repertori de floretes, quan falla el tret segur a la diana et quedes amb les vergonyes a l'aire. Ves per on, quina sorpresa. Aquest és el pa que s'hi dóna: viurem o morirem pel trident. No hi ha cap altre pla, ni se l'espera. Queda la certesa que el rei va despullat quan el veus sense recursos, amb un seguit de carències avui destapades, ignorades fa quatre dies perquè anaven com la seda i els marcadors dissimulaven senyals d'alerta que ningú va atendre. Exigir ara cap fred i cert sentit de la justícia sembla utòpic. Deu ser excessiu demanar anàlisi objectiva, tirar enrere, revisar els nous dogmes assumits i comprovar, en efecte, que l'afalac afebleix mentre l'autocrítica també resulta indispensable, encara que visquis a la glòria. Només sabem que al déu del futbol li queden encara dues o tres Champions a les botes per poc que se'l rodegi de talent i que hi ha un doblet en dansa que mereix rebaixar el grau de neguit. Res de cometre el sacrilegi de criticar el futbolista que més ha donat al Barça en la seva història. Tampoc toca buscar bocs expiatoris, encara que ho posin tan bé com Alves.

Ni eren imbatibles ni ara seran un saldo. L'eliminació de la Champions ha noquejat el barcelonisme, que avui dubta fins a sentir recança davant la visita a l'Estadi d'un disminuït València. Segurament, la inèrcia dels darrers mesos ens ha dut fins aquí. Per simple inèrcia de les decisions preses ens hem confiat totalment als gols del trident, com si no importés sacrificar el model, la pauta a seguir, l'estil innegociable. S'ha renegat d'ell a canvi de col·leccionar cromos i optar per la via del talonari, alternativa simplista seguida per altres potències sense la singularitat ni la personalitat del Barça. Fa força temps que ens porta el corrent de la immediatesa absoluta, conduïda a base de triplet i renovació de confiança en els gestors en les últimes eleccions. Hem viscut convençuts que els tres nois del davant podien tapar qualsevol sot, bony o error en la gestió i planificació. Ja no importen ni la Masia, ni la catalanitat, ni Unicef, ni res. Tot ho arreglen les tres feres. O no. Ells tenen la paella pel mànec, el club sencer sobre les espatlles. Aquesta d'avui és l'altra cara de la moneda per les decisions preses, la negativa a continuar el llegat heretat, aquell que havia de donar resposta a qualsevol pregunta plantejada, a qualsevol atzucac del futur. La renúncia a perseverar en l'evolució de la línia traçada, només per fastiguejar els predecessors en una absurda baralla entre gallets i famílies, ens ha portat el triplet, sí, i el revers d'aquest pam de nas que el barcelonisme mostra ara mateix. L'aposta era a una sola carta i ha anat bé mentre s'ha comportat com un as. Quan han estat vuits, nous i cartes que no lliguen, així ens ha quedat la cara. Simple observació. De la rauxa i l'oportunisme, dels extrems i les recriminacions, no en traurem res. Hem recollit, per bé i per mal, allò que algú va decidir sembrar. Ja ho sabeu: en un club com el Barça, els èxits esportius són efímers, diu Bartomeu. Quan parla el president, puja el pa.