Força Barça! Ara més que mai
no es mereix el final
de temporada tètric que alguns ja auguren
No hem afrontat aquesta eliminatòria crucial amb la determinació prussiana i la precisió quirúrgica exigides. És la sensació que m'ha quedat. La Gazetta dello Sport titulava la nostra dolorosíssima i prematura exclusió de la Champions amb un expressiu “Barça: la caiguda dels déus”, una mostra de l'admiració que ens tenen i de la convulsió que ha provocat la nostra derrota.
És molt il·lustratiu, aquest titular. Els amants de les òperes de Wagner saben que els seus déus són éssers imperfectes i molt contradictoris, la qual cosa aplicada al Barça i salvant totes les distàncies ens porta a la conclusió següent: tenim un equip titular propi de Tiffany & Co. (amb algunes joies exclusives que només podrien adquirir els magnats que gasten quantitats més que indecents), però en canvi el fons d'armari –amb un parell d'honroses excepcions– sembla que l'hàgim comprat als Encants.
Aquest contrast inaudit i conegut, obligava que els titulars indiscutibles, els set (vuit) samurais de Kurosava esmentats en altres ocasions (Piqué, Masche, Busquets, Iniesta, Rakitic, Suárez, Neymar i Messi), arribessin a la batalla amb els colchoneros en les millors condicions possibles. Perquè aquesta és la nostra gran contradicció, pròpia de les divinitats wagnerianes: la composició desproporcionadament desequilibrada de la plantilla, que caldrà resoldre bé i sense excuses.
Sabem a què juguem i ho sabem fer meravellosament. Però ens hem vist atrapats en una mena de triangle de les Bermudes, format per l'inadmissible virus FIFA (que ha alterat la rutina i castigat uns jugadors amb molt de desgast acumulat), la necessitat –no satisfeta– de fer rotacions radicals en la lliga (en el clàssic i a Anoeta) i el duel amb l'Atlético, i ens hem estimbat sense que acabem de saber-ne les causes, que són diverses. Però ens ha faltat aquella marxa de més, aquell punt de frescor que activa els atributs del nostre joc (pressió coordinada, recuperació en primera línia, replegament, precisió en la passada i la combinació, desequilibri, contraatac, guanyar les pilotes dividides i els espais...). Un plus imprescindible per combatre amb garanties una màquina defensiva d'última generació com l'Atlético sense haver de dependre dels detalls i de l'atzar que, en aquesta ocasió també, han caigut de l'altre bàndol. En aquest sentit, els colchoneros ens van guanyar dins i fora del camp: van condicionar sense escrúpols l'arbitratge de la tornada i el covard de Rizzoli no va tenir pebrots de xiular el penal clamorós de l'últim minut. Quin fàstic!
Érem els elegits per escriure una altra pàgina d'or més de la història del futbol. La patacada és enorme i les imatges d'un Iniesta (gran capità!) abatut a la sortida del Calderón il·lustren la magnitud del desencís.
I és clar, després de veure això d'ahir, t'adones que hem entrat en una d'aquelles dinàmiques funestes amb les quals el futbol et sorprèn de tant en tant. Contra el València –un rival més ordenat que la banda que ens va visitar en la copa, però poca cosa més– juguem un partit per guanyar clarament i l'acabem perdent de manera incomprensible, fallant gols fets i regalant-los al rival. Però això no s'ha acabat i aquest equip no es mereix el final de campanya tètric que alguns ja auguren. Hem de guanyar aquesta lliga i després la copa. Ànims, Barça! Ara més que mai.