El que ha passat, passat està i ja no té remei. La tridentocràcia té avantatges tan poderosos com innegables són els inconvenients que genera, però la realitat avui dia demostra que el sistema ha fallat i que el Barça haurà d'analitzar a fons quan acabi la temporada si és el sistema que li convé, si el pot perfeccionar o si l'ha de revocar. Mentrestant, la passió viscuda diumenge al Camp Nou mereix tot el respecte i més. Encara hi ha vida. L'equip de Luis Enrique fa dies que està en caiguda lliure, però volava tan alt que malgrat un KO europeu amb l'Atlético i tres derrotes consecutives en la lliga (clàssic, Anoeta i València), encara té temps d'obrir el paracaigudes i aterrar dret sobre la diana del doblet (lliga i copa). És evident que la temporada se li està fent llarga, a l'equip. I a alguns en particular. I també que a Luis Enrique la plantilla (de 24) se li ha acabat fent curta, fins al punt que l'esprint final se'l ventilaran no més de 13 o 14 jugadors. Sí, voler guanyar supercopes a l'agost, mundials al desembre, sense perdre's les festes de primavera té un preu; sí, la plaga de lesions de la tardor va endurir el camí a uns més que a d'altres; i sí, la sanció de la FIFA ha limitat el marge de maniobra de l'entrenador. I al damunt de tot, la por de perdre tot el que es pressentia guanyat no ajuda gens. Entendre els perquès sí que ajuda, però l'autèntic paracaigudes de l'equip serà la seva fe en si mateix, en el que és i en el que pot fer en els sis partits que li queden. El Barça va jugar per guanyar bé el València. Amb les seves armes, combinant, circulant, pressionant, profunditzant i rematant més que en molts dels 39 partits invicte d'una ratxa ara devaluada. Les ocasions de Rakitic i Piqué, les assistències d'Alba i Iniesta, la valentia de Mascherano, el compromís de Busquets i Sergi Roberto tenen avui tant o més valor que el gol 500 de Messi. El Barça no són només els seus davanters. Aquest és l'únic camí.