Divendres passat, el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, va fer unes declaracions estranyes que mereixerien un aclariment perquè crec que són força desconcertants. “Hem de trencar el tradicional i caduc cercle virtuós que ho fiava tot, únicament, als èxits esportius. Si volem ser els més valorats, no podem ser coneguts només pels èxits esportius, perquè són efímers”, va dir. Estic convençut, és més, em jugo les dues mans, que això que va dir en un fòrum econòmic, si se li hagués ocorregut pronunciar-ho en la prèvia d'una campanya electoral o enmig de la campanya, no hauria passat ni el tall de les signatures, o en cas de fer-ho, se l'haurien empassat tots els rivals.

Sí, hi ha una entitat al món amb molts calés que no guanya res i és molt famosa, els cèlebres New York Knickerbockers, els Knicks. Multimilionaris que potser no deuen fiar la seva sort al cercle virtuós, segons la mirada de Bartomeu: guanyen el que cap equip de l'NBA factura, però al parquet no es posen un Anell des del 1973. Fan caixa com ningú, són notables en el món de l'esport, no guanyen res i tenen el pavelló farcit en cada partit. Ideal, segons el punt de vista dels nous gestors del Barça.

Més a prop tenim una altra entitat que tampoc deu fiar els seus èxits esportius a la seva grandesa, l'Arsenal de la Premier, que un any més haurà de passar per la competició com l'equip trist en què s'ha convertit des de fa temporades, i que no guanya el títol de la lliga anglesa des del 2004. I no oblidem el famós i milionari Liverpool, que encara no s'ha estrenat en la Premier, des que fa ser refundat el 1992 –el seu darrer títol de lliga és el del 1990.

Encara més a prop tenim el Barça nuñista milionari, que donava lliçons d'estabilitat econòmica en els anys vuitanta, fins i tot als polítics, i que no guanyava res al camp, al contrari que en les portades dels diaris, en què sí que era un veritable campió de la queixa i la llàgrima, de la denúncia dels complots i de la persecució arbitral per esdevenir la riota i anar passejant durant decennis la llufa de club ploramiques. Ai aquell Barça!, recordat encara avui per grupuscles nostàlgics d'aquella època.

El cercle virtuós va aparèixer el 2003 simplement per verbalitzar en un concepte una manera de fer, que havia de canviar el club radicalment després d'anys de penúries, i que aspirava a posar sentit comú i a jugar una carta arriscada i guanyadora que tots, fins i tot l'actual president que abans era un membre d'aquella junta, havien de defensar per anar a l'una.

El cercle virtuós fonamenta la seva estratègia en una idea senzilla: què es vol fer al camp, és a dir, com es vol jugar. Llavors, a partir d'aquí, es genera una metodologia de treball, de tria de jugadors, d'aposta per entrenadors que hi creguin, especialment de la casa i, si no es troben, es busquen a fora, però que creguin en aquesta idea fins a fer-la guanyadora. Això desperta interès a la graderia, atrau els patrocinadors i, en definitiva, reporta beneficis socials, emocionals i econòmics, i amb títols i reconeixement tot plegat fa moure la roda, el cercle virtuós, amb què al Barça, gràcies a la seva idea, defensada des de la llotja, la Masia i la banqueta, li ha anat força bé cada cop que la institució hi ha apostat.

Ara sembla que la dialèctica que surt des de la presidència fa sospirar que es comença a renegar de la idea, perquè el cercle virtuós es al cap i a la fi la manifestació en moviment de la idea original, de com es vol jugar a la gespa.

A veure fins on arribaran, fins on conduiran el Barça. A veure quin serà ara el model i la idea.