La ràbia i la frustració, a parts iguals, són dues emocions compartides per una àmplia majoria de l'afició de l'Espanyol. Un sentiment de decrepitud que s'ha anat alimentant fins a posar fi a la paciència dels més magnànims. Com s'ha arribat fins a aquest punt? No ha estat fàcil, però els continuats despropòsits dels dirigents han anat construint aquest mur de lamentacions. El seguidor periquito s'ha afartat de promeses incomplertes com la de la venda de Sarrià i la nova casa de Cornellà. Dos canvis substancials i traumàtics en la recent història del club. Uns passos que havien de ser la palanca de canvi per optar a un futur millor i allunyar la misèria. Res de res. L'afició ha sentit diverses vegades com “en dos anys” ja no haurem de vendre els nostres millors actius. Ho recorden? I tan que sí! Doncs l'estiu passat no cal que els expliqui què va passar i qui va marxar per cobrir els deutes de la construcció del nou estadi de Cornellà. Una infraestructura que s'havia de “pagar sola”, no ho oblidin! Però a cada mitja veritat (aquestes són les més perilloses) sempre hi ha un bon pretext per desmuntar el que s'havia dit. I el temps passa, i qui dia passa, any empeny. Ningú té cap responsabilitat ni paga els plats trencats i pel costat desfilen clubs sense pedigrí i història que et passen la mà per la cara. Nova clatellada, una més de moltes. Al final el que s'acaba esquerdant és la força d'un sentiment, el pal de paller d'una institució en què regna el desgovern. El motor emocional de l'entitat ja ha dit prou i ja no té ni esma per anar contra uns futbolistes que viuen, des de fa anys, a l'aixopluc d'una entitat preocupada per viure el dia a dia i sense temps per planificar el futur. I la cosa no va a més perquè ha aparegut una rara avis, la figura de Chen Yansheng. És aire nou i d'ell dependrà no repetir els vells errors i engegar, d'una santa vegada, un projecte seriós i amb continuïtat de futur.