La ràbia i la frus­tració, a parts iguals, són dues emo­ci­ons com­par­ti­des per una àmplia majo­ria de l'afició de l'Espa­nyol. Un sen­ti­ment de decre­pi­tud que s'ha anat ali­men­tant fins a posar fi a la paciència dels més magnànims. Com s'ha arri­bat fins a aquest punt? No ha estat fàcil, però els con­ti­nu­ats des­propòsits dels diri­gents han anat cons­truint aquest mur de lamen­ta­ci­ons. El segui­dor peri­quito s'ha afar­tat de pro­me­ses incom­pler­tes com la de la venda de Sarrià i la nova casa de Cor­nellà. Dos can­vis subs­tan­ci­als i traumàtics en la recent història del club. Uns pas­sos que havien de ser la palanca de canvi per optar a un futur millor i allu­nyar la misèria. Res de res. L'afició ha sen­tit diver­ses vega­des com “en dos anys” ja no hau­rem de ven­dre els nos­tres millors actius. Ho recor­den? I tan que sí! Doncs l'estiu pas­sat no cal que els expli­qui què va pas­sar i qui va mar­xar per cobrir els deu­tes de la cons­trucció del nou estadi de Cor­nellà. Una infra­es­truc­tura que s'havia de “pagar sola”, no ho obli­din! Però a cada mitja veri­tat (aques­tes són les més peri­llo­ses) sem­pre hi ha un bon pre­text per des­mun­tar el que s'havia dit. I el temps passa, i qui dia passa, any empeny. Ningú té cap res­pon­sa­bi­li­tat ni paga els plats tren­cats i pel cos­tat des­fi­len clubs sense pedigrí i història que et pas­sen la mà per la cara. Nova cla­te­llada, una més de mol­tes. Al final el que s'acaba esquer­dant és la força d'un sen­ti­ment, el pal de paller d'una ins­ti­tució en què regna el des­go­vern. El motor emo­ci­o­nal de l'enti­tat ja ha dit prou i ja no té ni esma per anar con­tra uns fut­bo­lis­tes que viuen, des de fa anys, a l'aixo­pluc d'una enti­tat pre­o­cu­pada per viure el dia a dia i sense temps per pla­ni­fi­car el futur. I la cosa no va a més perquè ha apa­re­gut una rara avis, la figura de Chen Yans­heng. És aire nou i d'ell dependrà no repe­tir els vells errors i enge­gar, d'una santa vegada, un pro­jecte seriós i amb con­tinuïtat de futur.