Els nous responsables de l'Espanyol estan fent una gran inversió econòmica. La darrera, el pagament d'uns deu milions d'euros a les empreses constructores per evitar un embargament. El Grup Rastar ha invertit ja uns cent milions. Estem parlant de molts diners en només uns mesos. Lògicament, aquesta enorme despesa no la fan per amor als colors. El senyor Chen Yansheng aterra al club com hauria pogut anar al Betis, al Celta o al Màlaga. Això ja ho tenim clar. Menys evident és com pensen recuperar la inversió i, a més, fer-hi negoci. Per mi, aquesta és una gran incògnita.

Però el que ara mateix més m'inquieta és la nul·la intenció dels nous dirigents d'apropar-se al poble, als periquitos. No he vist cap gest que em faci pensar que són conscients que per portar la nau a bon port s'ha d'anar de bracet de la grada i l'afició en general. No trobo proximitat entre les inquietuds de la gent que segueix, pateix i estima l'Espanyol i els nous propietaris. No trobo aquelles figures de la història blanc-i-blava treballant en el nucli directiu del club per fer de nexe entre els nouvinguts i els referents emocionals. Ni tampoc tinc la percepció que els preocupi gens ni mica. Els consellers de l'actual Espanyol són Adolf Rousaud Viñas, Huang Ting, Lu Zuilan, Mao Ye Wu, Wang Lirong i Zheng Zefeng... Com ha deixat clar en els darrers dies el conseller delegat de (anava a dir club, però ja no...) de l'empresa, Ramon Robert, l'Espanyol ha passat a ser una això, una empresa. Un negoci que pot vendre abonaments, entrades, frankfurts, samarretes, futbolistes... Però el factor emocional, vital en el món del futbol, on queda? I els intangibles d'un joc en què l'atzar et pot fer canviar completament la cotització d'un jugador o de tota l'empresa, com es preveu en termes econòmics?

No anirà bé si no s'entén que per convertir una màquina de perdre diners en un bon negoci en el món del futbol, cal posar en valor que l'amor per uns colors passa de generació en generació, de l'avi al pare i d'aquest als fills... S'ha de sublimar gent com ara Arcas, Bosch, Rodilla, Marañon, Lauridsen, Tamudo, Jarque... Sense la presència emocional dels mites ni nexe sentimental amb les famílies, difícilment es podrà construir un futur millor.