Sincerament, a propòsit d'aquestes últimes setmanes futbolísticament depressives, el resultat del Barça que més m'ha molestat és el 0-8 contra el Deportivo. Perdre em sap greu, però no em molesta. En canvi, em molesta que, havent marcat quatre gols inútils en quatre partits contra rivals potents, sobretot pel que fa als dels clubs madrilenys, en facin vuit a un equip modest i espantat. És un abús i, a més, aquesta golejada em fa pensar en aquell capteniment del Real Madrid que els barcelonistes hem criticat tant durant aquesta temporada: un equip que s'arronsava amb els grans equips i que, amb prepotència, humiliava els petits, de manera que Cristiano Ronaldo marcava tres o quatre gols fàcils que el mantenien competitiu per aconseguir el Pitxitxi i creure que és el millor futbolista del món. Aquest 0-8 a Riazor, però, no només em molesta, sinó que em preocupa. Quan aparegui aquest article, s'haurà disputat un nou partit de lliga i, per tant, ara mateix no compta que farà el Barça amb l'Sporting, però, dimecres a la nit, els comentaris de l'entrenador i d'alguns jugadors podien fer pensar que consideren (o volen que es consideri) que la crisi ha passat i que estan més units que mai per aconseguir guanyar els dos títols. La crisi no ha passat perquè dues setmanes crítiques han comportat que, en relació amb el torneig més emocionant de la temporada, els barcelonistes no puguem viure aquesta emoció. Això, a causa que en tres jornades de lliga l'equip va dilapidar una fortuna de nou punts, i malgrat que encara depengui d'ell mateix. Fa riure que uns dies abans s'especulés amb quina seria la jornada en què el Barça seria campió. De veritat pensen que podem estar contents perquè el Barça va marcar vuit gols al Deportivo?

Com he repetit mil vegades, puc entendre la fragilitat perquè, compresos els futbolistes millor pagats del món, els humans som una matèria fràgil, encara que en el món del futbol, sempre apel·lant a l'èpica masculina, fan veure que tots són forts. També puc acceptar que hi intervenen elements més o menys atzarosos i, per tant, esmunyedissos i susceptibles d'escapar-se de la comprensió. Però, com em va dir una amiga barcelonista uns minuts abans de la projecció de Cegados por el sol (i aquest títol no vol ser cap metàfora) en el festival de cinema d'autor de Barcelona, no pensen donar cap explicació? No han fet cap reflexió de la qual ens puguin dir alguna cosa més enllà d'aquest aforisme de Luís Enrique: “Unos dias llueve y otros sale el sol”? L'únic raonament al qual podem aspirar és el que se'n deriva de dir que contra el Deportivo van entrar les pilotes que no van entrar a la porteria del València? És a dir, allò que la pilota a vegades entra i a vegades no? Luis Enrique s'hi conforma? Una cosa és que no es pugui arribar a una explicació absoluta i una altra és conformar-nos amb aquesta idea. Tot el que ha passat era que la pilota no entrava?