Jo vaig arribar tard al bàsquet. Quan dic tard vull dir als dèsset o els divuit anys. El bàsquet no era evidentment el meu esport, no el tenia entre les coses que mirava habitualment. No era un esport al qual jugués els dissabtes i al qual jugaren els meus amics. Nosaltres érem uns obsessos del futbol i tocar el baló amb les mans era falta. No calia discutir res més.

Tanmateix quan el vaig descobrir i el vaig començar a gaudir, el bàsquet, recorde que una de les coses que m'impressionava molt era descobrir que un partit no es resolia mai fins al darrer minut. Literalment fins al darrer minut. Què dic? Fins al darrer segon i tot, de vegades.

Em fascinaven de forma molt particular aquells partits en què un dels dos equips se n'anava de deu, després baixava fins l'empat, més tard s'enfonsava, deixava que el contrari se n'anara de vint i no sabies com ho feia però de sobte, quan quedaven tres minuts, tot tornava a estar empatat. Aquells tres minuts finals eren glòria, un món per ells mateixos. Una vida. Podien durar-ne vint, de minuts reals, i tot es jugava a cara o creu, amb tota la carn al foc. Res d'especular, res de reservar.

Explique tot això perquè, en definitiva, és el que ens està passant en la lliga d'aquest any. Al final els cinc darrers partits seran una lliga per ells mateixos i tant hi fa el que els uns o els altres hagen fet abans. Tants punts al davant que anava el Barça i no han servit finalment de res. A jugar-se-la en els cinc darrers partits.

Hi ha gent enfadada amb això. Gent que havia previst que ahir es guanyava la lliga, ahir vull dir el dia de Sant Jordi. Havien fet càlculs i això anava a ser així. Però no ho ha estat. I ací ens tenen a tots enganxats al joc i esperant a veure si faran gols o no i si acabarem guanyant-la o no haurà valgut de res tantes vesprades fantàstiques de gols inversemblants i jugades de somni.