Resultadisme?
Les victòries contundents del Barcelona en les dues últimes jornades de lliga (amb la porteria a zero) no han servit per apaivagar dos grans corrents d'opinió respecte a l'equip i el seu futur més immediat: 1) es concedeixen ocasions de gol amb facilitat en fases importants del partit i 2) el Barça s'està abandonant perillosament a la via resultadista. De fet, els autors d'aquests dues idees són els mateixos que van propagar un argumentari que no ha tingut gaire volada –el del tan socorregut cansament físic de la plantilla– i com que la hipòtesi ha caigut pel seu propi pes (el de la inconsistència) en menys tres setmanes, n'han d'esgrimir d'altres ràpidament.
Si per resultadista s'entén que el Barcelona vol guanyar els partits i ho vol fer pels màxims gols possibles, em sembla que l'equip i el cos tècnic blaugrana s'haurien de sentir orgullosos que els pengin aquesta etiqueta. Però no és tan simple, no us penseu. Per no rebre aquesta qualificació, la victòria ha d'anar acompanyada d'una aposta, d'un model de joc amb el qual s'ha de ser coherent. Fins aquí tampoc hi veig cap problema. El Barça el té. Però si filem més prim, veiem on rau el quid de la qüestió: no se'n fa prou que sigui qualsevol model, ni que se'n puguin fer variants o adaptacions. No. Ha de ser el model. En majúscules. I no crec que faci falta donar més detalls perquè tothom sàpiga de què parlen els que es mostren crítics amb l'equip que entrena Luis Enrique. Ja s'hi van mostrar la temporada passada, quan comparaven el joc de l'equip, malgrat els triomfs, amb la manera com jugava el Barça de Josep Guardiola. Les crítiques a un excessiu joc directe, a la falta de control del joc, a buscar massa l'intercanvi de cops amb el rival, a una excessiva dependència del trident ja van sobrevolar l'última campanya, però, ai!, molts dels que ara diuen que tot plegat és massa resultadista, van xiular i mirar enlaire quan els èxits en forma de triplet van arribar. No sé si d'això també en podríem dir actuar des del resultadisme.
És una evidència incontestable que el que ens va oferir el Barcelona durant l'època de Guardiola, en tots els aspectes, va ser colossal, però hi ha una nostàlgia en certs sectors que envolten el barcelonisme als quals els costa admetre que no es pot estar sempre comparant, que haurien d'entendre que la gestió posterior a una etapa tan gloriosa és molt complexa, que és molt difícil. Però el fet és que l'equip de Luis Enrique va repetir un èxit formidable, com és obtenir el triplet, i que actualment es troba competint per guanyar un doblet. I és complicat sostenir que tot això es pugui fer sense un model treballat, moltes hores d'anàlisi i de feina i una aposta clara per tenir la pilota, portar la iniciativa. Guardiola va ser clar després de les últimes ensopegades: “No importa quantes vegades perdi el Barça, el seu futbol és increïble.” Parlem de resultats, de resultadisme, de joc o d'un dogmatisme mal entès?