Cicles
el seu cicle s'està acabant
El meu entorn proper sap com odio els tòpics. Crec que, de cada paraula, se n'ha de fer un ús apropiat, i si no ho faig més bé és perquè no en sé més, però m'hi esforço. Per això li he donat un parell de voltes al títol, perquè en l'ús i abús del terme cicle –i de totes les paraules que fem servir gairebé com a crossa en el llenguatge esportiu– hi ha una pobresa expressiva de la qual vull fugir com el gat de l'aigua.
Però m'he rendit. Cicle és la paraula que defineix millor l'etapa de Xavi Pascual com a entrenador del Barça. Vuit anys, ni més ni menys, en l'etapa més prolífica pel que fa a títols de la història del bàsquet blaugrana. Vuit anys no se'ls imaginava ningú. Ni el tècnic. Ni Joan Creus, quan la primavera del 2008 jo mateix li preguntava si Pascual era una opció consistent per a la temporada següent. Aquell estiu de fa vuit anys va començar un cicle que ara fa tot l'efecte que s'està acabant, encara que el Barça guanyi l'ACB.
Els cicles s'acaben per moltes raons, superació d'un model, falta de renovació argumental, esgotament personal, situacions viciades, pèrdua de feeling amb els màxims responsables i –aquesta és una raó imprescindible– un temps més o menys perllongat sense resultats que responguin a les expectatives. Com més altes són, més influència té la falta de resultats.
En tant que líder grupal, l'entrenador té tots els focus apuntant-lo. Si fa no fa, exerceix com un líder polític que dissenya una estratègia i ha de convèncer els seus col·laboradors executors –en aquest cas, els jugadors– perquè se'l creguin amb els ulls clucs. Si algú es desconnecta, el missatge no arriba nítid i el resultat se'n ressent.
No crec que ningú pugui rebatre que Xavi Pascual és avui millor entrenador que quan, amb 37 anys, es va convertir en el tècnic més jove que guanyava l'Eurolliga. Més coneixements, més bregat, més experiències personals, més derrotes de les quals aprendre que posarà a disposició de l'equip que el contracti quan acabi la seva etapa al Barça. Qui sap, potser el convertirà en un equip guanyador. Hi ha polítics amb altíssimes responsabilitats executives als quals costa fer retrets amb solidesa i que arriba un dia que són substituïts simplement perquè cal obrir les finestres i ventilar. No perquè l'aire s'hagi viciat, simplement perquè cal renovar-lo, obrir-se a noves maneres de fer que no seran ni millors ni pitjors. Seran unes altres, faran néixer noves expectatives, introduiran maneres de treballar diferents i trencaran rutines, rols i estatus consolidats. Una sacsejada de tant en tant pot tenir efectes beneficiosos, també en l'esport.
En l'esport professional del segle XXI, vuit anys dirigint un equip top és una barbaritat. És un cicle, i els cicles desgasten. La comparació amb sir Alex Ferguson no és adequada, perquè el llegendari entrenador escocès ja era més un símbol, un element de representació, en l'última dècada dels seus 26 anys com a tècnic del Manchester United.