Futbol
I ben fet
Sí, també ho és. El que fa l'Atlético de Madrid també és futbol. I ben fet. Futbol amb totes les lletres i veient els resultats de l'equip, lletres majúscules. El conjunt madrileny és el segon classificat de la lliga amb els mateixos punts que el Barça i en té un més que el Real Madrid. I dels quatre semifinalistes de la Champions és el que afronta el partit de tornada amb el millor resultat. Ni el Manchester City ni el Madrid ni el Bayern. Ells. L'Atlético.
La feina d'El Cholo Simeone ha estat esplèndida. Ha aconseguit el més difícil d'un entrenador: que els seus futbolistes el creguin. Que si s'ha de defensar amb el cul a la frontal de l'àrea, es faci; que si la línia de migcampistes ha d'estar a quatre metres de la de darrere, s'hi posin; que si Koke ha de córrer tant com Gabi, que corri; que si l'estrella és ell, tothom ho accepti... Que si en la xerrada hi ha una instrucció segons la qual els jugadors s'han de llançar al fossar, s'hi tirin de cap. Això és el que està passant a la vora del Manzanares. I així, amb una idea de futbol clara, amb un que mana i la resta que obeeixen, amb una filosofia que casa a la perfecció amb la mentalitat guerrillera de l'afició més cridanera del futbol espanyol, tots a l'una, l'Atlético lluita cara a cara amb l'elit del futbol mundial. Amb menys pressupost i un percentatge gairebé nul de glamur. Però aquí està.
La intensitat, per molts agressivitat, per alguns violència, no és negociable per a Simeone però en el debat, que és ben viu, cal trobar la justa mesura de cada opinió. Per exemple, en la Champions contra el Barça i al Camp Nou, l'Atlético de Madrid va fer menys faltes que l'onze de Luis Enrique, i dimecres, contra el Bayern, només en va fer una en tota la segona part, just quan més va pressionar l'equip de Guardiola. I set en tot el partit! Els madrilenys es defensen de nassos. Ho fan molt bé.
I tot no és casualitat. L'equip juga junt tot el partit, tot, i tots els que juga. Fa front als grans extrems amb dos contra un permanents, o tres, de vegades; les pilotades des de darrere són, habitualment, passades perquè Saúl provoqui la segona jugada per a la cursa de Torres o Griezmann; els gols de Godín en els serveis de córner estan pensats al laboratori... I hi ha molta humilitat. Tots els futbolistes treballen com si no hi hagués un demà, tots amb una mentalitat per sobre de la mitjana, capaços de suportar el fred de l'àrtic i la calor del Sàhara. No hi ha dolor. El cholismo és molt més que un terme utilitzat per alguns per menysprear una manera d'entendre el futbol –i segurament, la vida– en què el patiment es converteix en una premissa més valuosa que la diversió.
I dit això, i per si a algú li han entrat dubtes, que quedi clar que per qüestions culturals a un servidor li costa conviure amb aquesta manera d'entendre el futbol. Ara bé, és futbol. I ben fet. I com totes les coses ben lligades, cal respectar-les. I pel que fa als entrenadors rivals, toca estudiar com trobar la fórmula per fer caure la muralla. Com quan el món del futbol mundial es va haver d'espavilar contra el mètode Barça de Pep Guardiola. Doncs això. Futbol.
‘New York Times'
El Tribunal Constitucional hauria d'actuar. El prestigiós diari ha fet una entrevista a Raül Romeva en què, evidentment, parla de la inevitable independència de Catalunya tot i l'actitud antidemocràtica d'Espanya. Què s'han pensat aquests americans! Tenim pressa.