En la història de l'art, els temps on som també es recordaran com el retorn al servilisme i a la resistència. Al mig, debatent-s'hi, hi ha, per demostrar-ho, el joc desconcertant del Barça i l'entestament d'uns quants músics per alliberar-se dels patrons del negoci. Tant el Futbol Club Barcelona com Obeses són el paradigma del que estem vivint en el món de la indústria de la distracció, on el cànon de bellesa continua responent a la construcció del gust majoritari.

En aquest context, l'actual fracàs de
la separació de poders polítics encara no s'ha donat perquè, senzillament, en el món de la formalització de les idees s'ha anat imposant, des de la implantació de l'hegemonia burgesa (i permetin-me la simplificació), un desori inqüestionable.

El futbol, pres com una manifestació esportiva dialèctica, pateix el desgast propi de qualsevol moviment regit per les lleis dels verals atmosfèrics on som. Així, el risc de posar tots els ous a la cistella és que si se'n trenca un, la truita és més petita. Enlluernar els socis electors amb la millor ouera del mercat té com a conseqüència no arribar a les semifinals de la Champions. I la responsabilitat recau en l'execució del judici dictat per les enquestes de satisfacció encarregades pels mateixos gestors del club, que així n'esdevenen legisladors, executors i jutges. Per fer-ho ras i curt: la direcció del Barça viu de la carnassa.

Contràriament, els músics d'Obeses. Assistir al concert Obeses 3D és una immersió a la capacitat humana de regenerar-se; que no és sinó una de les conseqüències de les manifestacions dels artistes incommensurables. Fotre'ns d'allò que som a partir del que ens conforma no solament atura l'ego sinó que ens porta el relleu d'un altre foteta amb la nostra mateixa gràcia; i aquest moviment és d'una resistència redemptora indiscutible.