El Che del Manzanares
La Gazzetta dello Sport consagrava ahir la portada a un Simeone en mode comandante Che Guevara, boina i tot, i a “la revolució contra el tiqui-taca” que diu que lidera el cholismo. És, més que hipèrbole, disbarat, perquè si alguna cosa és el futbol rocallós i primordial de l'Atlético respecte de la sofisticadíssima aposta de Guardiola és pura involució. Però dit això, aquest joc subtil i intens com una pedrada encaixa com un guant amb la tradició resistencialista i la mítica filibustera dels colchoneros. I també d'això va el futbol, que no només consisteix en les triangulacions perfectes, els virtuosismes d'orquestra simfònica, els gols preciosistes i la resta de perles belles i rares amb què s'extasia el gourmand, sinó que també atresora, i per molts anys, visceralitat a flor de pell, tones de convicció i megalitres de suor. En aquest vici impuríssim i de naturalesa anàrquica, conflictiva i contradictòria, com ho són sempre les passions, no hi ha més veritat absoluta que Messi, i gràcies. Sigui en persona o reencarnat en aquell Saúl que dimecres contra el Bayern va ser els dits de la Muntanya als ulls de l'Escurçó, que diria un d'aquests politòlegs addictes a Joc de trons. Perquè sí, beneïda contradicció, va ser l'Atlético, dur faixador, qui va parir la pedra més preciosa del partit. La que, emergida entre el granit, va tombar els formidables bavaresos.
Estic envoltat d'amics, coneguts i saludats culers que parlen de l'Atlético amb biliositat sanguinolenta perquè representa, diuen, aquell altre futbol, primari i destructiu, de testosterona, suor i rampes, que és el yang del futbol total que abanderen el Barça i Guardiola. Per cert, com que els estimo, els conec i els saludo, sé que molts són els mateixos als que la crisi primaveral, també de fe, del Barça, els ha fet brotar el culer vell que tot blaugrana porta a dins. Que en pocs dies han passat de donar per fet el triplet a afirmar que ni tan sols és factible l'altre triplet, aquell amb el qual alhora, pura esquizofrènia, secretament fantasiegen ara: lliga, copa i que el Madrid no guanyi la Champions. El culer vell, a més de no veure però gens clar que la lliga estigui a l'abast, ja ha descartat una eliminació del Madrid a mans del City, i, tot i que el nivell exhibit per Atlético i Bayern està a anys llum de les prestacions dels de Zidane, té coll avall que a la final els blancs pintaran la cara a qui sigui.
Tot plegat, una mala grip, com la de l'equip. Si hi ha derbi madrileny a la final, els meus amics, coneguts i saludats, tan gourmands, recuperaran fe, seny i ordre natural de prioritats, deixaran de banda prejudicis sobre el joc de cap calent dels del comandante i el preferiran al molt més ofensiu dels seus veïns. I triomfarà un cop més la veritable naturalesa del futbol, anàrquica, passional, conflictiva i contradictòria, i tots serem fervorosos cholistes i, si guanyen els bons, no descarto que Canaletes s'ompli de samarretes amb el Che del Manzanares.