En el futbol els jugadors, i algunes voltes els entrenadors, són l'essència dels clubs. Recordes els noms dels equips sempre vinculant-los a les figures que els van fer grans o que els van fer únics. El Barça de Kubala, el València de Kempes, la Juve de Platini, el Corinthians de Sócrates, l'Arsenal d'Henry, el Santos de Pelé, el Bayern del Kàiser Beckenbauer, el Boca de Martín Palermo, el Dinamo de l'Aranya Iaixin... No hi ha cap dubte que és amb la pilota als peus que es viu aquest esport. Sobre la gespa, creuant les ratlles blanques del camp, corrent cap a la xarxa o aturant els que ho fan. El futbol és acció, esport. Però els clubs tenen molts més components que no pas els jugadors. Hi ha clubs que mai no han guanyat cap títol però que són venerats per milions de persones arreu del món, pel que representen, pel que són, pel que han significat, per la gent que els dóna suport.

En el cas del Barça els valors hi tenen un paper clau. Hi ha una manera de ser i de comportar-se davant el món, que, amb alguna inevitable excepció, s'han mantingut ferms al llarg dels anys. I hi ha la gent que encarna aquests valors des de posicions humils, allunyades de l'espectacularitat del joc. Entre ells, Manel Vich era un dels exemples més clars. El dia que em van explicar que no cobrava per ser l'speaker del camp i que, a més, sempre pagava el seu seient, seient que evidentment no ocupava, me'n vaig fer creus. Això és estimar molt els colors i ser fidel sense mesura. D'una manera impressionant. Ahir, quan vam saber la seua mort, tots vam sentir un buit enorme. Sabem que aquell “bona tarda a tothom i benvinguts a l'estadi” mai més sonarà, o mai més sonarà igual. Era un ritual senzill, poc ampul·lós, però sòlid com una roca. Durant més de seixanta anys Vich ens donava la benvinguda a casa. I només puc dir que la seua veu, i aquella manera de ser i comportar-se que tenia, era una raó més per ser del Barça.