En el fut­bol els juga­dors, i algu­nes vol­tes els entre­na­dors, són l'essència dels clubs. Recor­des els noms dels equips sem­pre vin­cu­lant-los a les figu­res que els van fer grans o que els van fer únics. El Barça de Kubala, el València de Kem­pes, la Juve de Pla­tini, el Corint­hi­ans de Sócra­tes, l'Arse­nal d'Henry, el San­tos de Pelé, el Bayern del Kàiser Becken­ba­uer, el Boca de Martín Palermo, el Dinamo de l'Ara­nya Iai­xin... No hi ha cap dubte que és amb la pilota als peus que es viu aquest esport. Sobre la gespa, cre­uant les rat­lles blan­ques del camp, cor­rent cap a la xarxa o atu­rant els que ho fan. El fut­bol és acció, esport. Però els clubs tenen molts més com­po­nents que no pas els juga­dors. Hi ha clubs que mai no han gua­nyat cap títol però que són vene­rats per mili­ons de per­so­nes arreu del món, pel que repre­sen­ten, pel que són, pel que han sig­ni­fi­cat, per la gent que els dóna suport.

En el cas del Barça els valors hi tenen un paper clau. Hi ha una manera de ser i de com­por­tar-se davant el món, que, amb alguna ine­vi­ta­ble excepció, s'han man­tin­gut ferms al llarg dels anys. I hi ha la gent que encarna aquests valors des de posi­ci­ons humils, allu­nya­des de l'espec­ta­cu­la­ri­tat del joc. Entre ells, Manel Vich era un dels exem­ples més clars. El dia que em van expli­car que no cobrava per ser l'spe­aker del camp i que, a més, sem­pre pagava el seu seient, seient que evi­dent­ment no ocu­pava, me'n vaig fer creus. Això és esti­mar molt els colors i ser fidel sense mesura. D'una manera impres­si­o­nant. Ahir, quan vam saber la seua mort, tots vam sen­tir un buit enorme. Sabem que aquell “bona tarda a tot­hom i ben­vin­guts a l'estadi” mai més sonarà, o mai més sonarà igual. Era un ritual sen­zill, poc ampul·lós, però sòlid com una roca. Durant més de sei­xanta anys Vich ens donava la ben­vin­guda a casa. I només puc dir que la seua veu, i aque­lla manera de ser i com­por­tar-se que tenia, era una raó més per ser del Barça.