Luis Enrique, després del Barça-Sporting, que va acabar amb un resultat enganyós pel que fa a l'actual estat de forma de l'equip, va concedir dos dies de festa als jugadors i Neymar se'n va anar a Londres per comprar amb Alexis Sánchez i, sobretot, fer-se present en l'acte d'entrega dels premis als millors jugadors de la Premier League amb un epíleg festiu a la discoteca Libertine. Ai, ai, ai... Una podria estar temptada de dir que Neymar emula algun(s) jugador(s) del Madrid que, en situacions crítiques que ara semblen superades després que el Barça donés ales a l'enemic en l'últim partit al Camp Nou, se n'anaven de festa provocant la indignació dels seus aficionats; però no cal tenir gaire memòria per reconèixer que el capteniment de Neymar fa témer que prengui una deriva semblant a la d'algun jugador brasiler (tot i que la gresca no és cosa només de brasilers) que, com si no volgués desaprofitar la joventut, va començar a festejar els èxits en nits que es van fer tan interminables que van arribar les derrotes.

És amb les derrotes que, de fet, es posen en qüestió els comportaments i es condemnen les farres nocturnes: aleshores es té més present que mai què cobren els jugadors i, encara que uns pocs argumentin que cadascú pot fer el que vulgui amb el seu temps lliure, es recrimina un determinat comportament. Feia temps que Neymar actuava com un rei de la nit. Però mentre el Barça guanyava i ell marcava gols, a més d'exhibir-se com un jugador brillant i fantasiós, hi havia un consentiment implícit. Potser, de fet, tal cosa no ha d'estranyar. La crítica no és aliena a una certa moral de la feina: pots fer el que vulguis, i encara més si ets un noi triomfador, sempre que rendeixis. I el cas és que Neymar rendeix poc i se'n va de farra. Ho dic en aquest ordre perquè el fet d'anar-se'n de farra no comporta necessàriament que no es rendeixi. Però és que potser no només es tracta de la farra. Podríem considerar que no només Neymar no juga bé, sinó pràcticament tota la resta de l'equip des de fa unes setmanes nefastes. Però, si atenim al seu cas particular, hi ha moltes coses que distreuen: els problemes fiscals, el conflicte amb el club en relació amb la seva participació als Jocs Olímpics i la copa Amèrica, la tensió amb la directiva pel que fa a la renovació, la pressió que exerceixen altres clubs que suposadament voldrien fitxar-lo, la influència incerta d'un pare equívoc, l'assetjament dels mitjans de comunicació que fa que qualsevol acció (sobretot si es tracta d'una farra) sigui immediatament propagada, els compromisos adquirits per un esportista d'elit que s'han convertit en una mena d'anunci publicitari. No és que amb aquesta relació el vulgui justificar. Només he volgut fer presents alguns dels elements que defineixen l'estat de la qüestió Neymar. Hi ha massa coses que entorpeixen el fet de jugar simplement a futbol.