Luis Enri­que, després del Barça-Spor­ting, que va aca­bar amb un resul­tat enganyós pel que fa a l'actual estat de forma de l'equip, va con­ce­dir dos dies de festa als juga­dors i Ney­mar se'n va anar a Lon­dres per com­prar amb Ale­xis Sánchez i, sobre­tot, fer-se pre­sent en l'acte d'entrega dels pre­mis als millors juga­dors de la Pre­mier Lea­gue amb un epíleg fes­tiu a la dis­co­teca Liber­tine. Ai, ai, ai... Una podria estar temp­tada de dir que Ney­mar emula algun(s) juga­dor(s) del Madrid que, en situ­a­ci­ons crítiques que ara sem­blen supera­des després que el Barça donés ales a l'ene­mic en l'últim par­tit al Camp Nou, se n'ana­ven de festa pro­vo­cant la indig­nació dels seus afi­ci­o­nats; però no cal tenir gaire memòria per reconèixer que el cap­te­ni­ment de Ney­mar fa témer que pren­gui una deriva sem­blant a la d'algun juga­dor bra­si­ler (tot i que la gresca no és cosa només de bra­si­lers) que, com si no volgués des­a­pro­fi­tar la joven­tut, va començar a fes­te­jar els èxits en nits que es van fer tan inter­mi­na­bles que van arri­bar les der­ro­tes.

És amb les der­ro­tes que, de fet, es posen en qüestió els com­por­ta­ments i es con­dem­nen les far­res noc­tur­nes: ales­ho­res es té més pre­sent que mai què cobren els juga­dors i, encara que uns pocs argu­men­tin que cadascú pot fer el que vul­gui amb el seu temps lliure, es recri­mina un deter­mi­nat com­por­ta­ment. Feia temps que Ney­mar actu­ava com un rei de la nit. Però men­tre el Barça gua­nyava i ell mar­cava gols, a més d'exhi­bir-se com un juga­dor bri­llant i fan­tasiós, hi havia un con­sen­ti­ment implícit. Pot­ser, de fet, tal cosa no ha d'estra­nyar. La crítica no és ali­ena a una certa moral de la feina: pots fer el que vul­guis, i encara més si ets un noi tri­om­fa­dor, sem­pre que ren­dei­xis. I el cas és que Ney­mar ren­deix poc i se'n va de farra. Ho dic en aquest ordre perquè el fet d'anar-se'n de farra no com­porta necessària­ment que no es ren­deixi. Però és que pot­ser no només es tracta de la farra. Podríem con­si­de­rar que no només Ney­mar no juga bé, sinó pràcti­ca­ment tota la resta de l'equip des de fa unes set­ma­nes nefas­tes. Però, si ate­nim al seu cas par­ti­cu­lar, hi ha mol­tes coses que dis­tre­uen: els pro­ble­mes fis­cals, el con­flicte amb el club en relació amb la seva par­ti­ci­pació als Jocs Olímpics i la copa Amèrica, la tensió amb la direc­tiva pel que fa a la reno­vació, la pressió que exer­cei­xen altres clubs que supo­sa­da­ment vol­drien fit­xar-lo, la influència incerta d'un pare equívoc, l'asset­ja­ment dels mit­jans de comu­ni­cació que fa que qual­se­vol acció (sobre­tot si es tracta d'una farra) sigui imme­di­a­ta­ment pro­pa­gada, els com­pro­mi­sos adqui­rits per un espor­tista d'elit que s'han con­ver­tit en una mena d'anunci publi­ci­tari. No és que amb aquesta relació el vul­gui jus­ti­fi­car. Només he vol­gut fer pre­sents alguns dels ele­ments que defi­nei­xen l'estat de la qüestió Ney­mar. Hi ha massa coses que entor­pei­xen el fet de jugar sim­ple­ment a fut­bol.