Champions
a l'agenda es manté
el desig de veure enlairar la
Champions
als nostres
Un cop eliminats malgrat ser l'equip predominant del segle XXI, que el Bayern dels catalans Guardiola, Torrent i Estiarte guanyi la Champions. El problema rau a l'hora d'argumentar, encara, el que hauria de resultar evidència. Simplement, són dels nostres i hauríem, atenció al condicional, de restar-los eternament agraïts pel treball realitzat, tants títols i tantes nits de glòria en el gaudi d'un futbol excels que, per perfecció, ens fa témer que mai més visquem sensacions semblants. Allò va ser una exageració i el temps ho convertirà en somni. Sort que podrem recórrer als vídeos per certificar el que hauria de quedar, eternament, fora de discussió. De fa temps ens hem habituat a un ritual en el tracte social. Ja que aquest país, pel que sembla i experimentem, només parla de futbol, quan fem petar la xerrada amb algú que treu en Pep de passeig dialèctic, estem atents a la primera frase. Si comença parlant de Hleb o Txigrinski, una força interior de protecció ens empeny a canviar ràpid el tema de conversa per dedicar-nos a l'oratge o la situació política, punt que acostuma a incomodar el receptor per la certesa que, en efecte, qualsevol pot tenir una opinió pretesament formada sobre el futbol i aquest és terreny ideal per soltar tot tipus de bajanades sense rebre cap mena de rèplica ni càstig. Ja hem endurit la pell davant la ignomínia i som capaços de crear una capa impenetrable, nascuda per convicció que no hi ha remei. Ni un miracle ens salvarà de tanta estultícia. Potser duen raó els pessimistes quan diuen allò de tenir el que ens mereixem. Per injustos.
L'hongarès Czibor, tan excèntric ell, sempre deia que, si escups al cel, tens tots els números de rebre al cap el que caigui per llei de gravetat. Fa molta mandra recórrer al manual d'autoajuda que podria explicar com som d'arbitraris i limitats, com ens deixem endur per baixes passions incomprensibles. El futbol, i menys el Barça, no té memòria i avui assistim perplexos a la desfilada d'aquells que es canviarien per l'Atlético i el seu futbol de trinxera, desitjarien líders a la Simeone que justifiquen qualsevol mitjà, per barroer que resulti, amb vista a obtenir l'objectiu. O, en el súmmum de l'oportunisme, voldrien ara fer caixa amb Neymar. A sobre, són els mateixos que van justificar el seu ingrés a la causa amb total i absoluta opacitat, només pel desig d'esborrar, precisament, l'obra d'en Pep i l'indiscutible lideratge de Messi. Els feia nosa tanta felicitat sense poder capitalitzar-la, l'abassegadora força i bellesa del llegat rebut, la rodona finalització d'un model que ara s'afanyen a esborrar, línia per línia, capítol a capítol. Què hi farem si els van parir així, si continuen manant els que llueixen un esperit patrimonial del club i fan bandera de renegar d'allò creat per altres culers amb la simple raó, no assumida ni expressada obertament, que no eren dels seus, de la seva corda hegemònica. Després del Betis, queden dos assalts per enlairar aquest títol que només el Barça ha fet trontollar. Espera una final de copa, un doblet i la trobada histriònica amb qui va ser i ja no és el màxim adversari. Per bastants, també apuntat a l'agenda es manté el desig de veure enlairar la Champions als nostres, amb qui compartim sentiment de club i una complicitat a prova de vulgaritats i mitjanies.